Al bosc dels meus records tinc trenta anys de vida.
On guarde moments de felicitats que pot ser semblen irrepetibles.
Aquella innocència amb la que descobreixes les coses importants
i no te n’adones de que ho són, doncs ets tan immadur que no les veus.
Aquells moments que has passat al costat dels teus amics i familiars.
Aquella passió amb la que feies les coses i amb la torpesa en que les estropejaves,
no té preu. Has viscut.
Tots aquells moments ara ja no hi són. Han desaparegut de sobte.
Com si una enorme ventolera se’ls hagués emportat.
Avui he sentit eixe característic xiulit del vent que anuncia un moment de soledat.
El silenci es trenca per la velocitat en la que anem per la vida i perdem
si mes no, la nostra innocència.
Ara el que voldría, no es recuperar-la o tornar al passat,
simplement desitjaria viure amb la mateixa intensitat i felicitat amb que vivia anteriorment.
Aixó es el que realment enyore.
Si es cert, he maurat com un fruït penjat del l’arbre.
Però no vull podrir-me penjat d’ell.
Em sembla que cauré al terra i redolaré fins que el temps m’ature.
I així vos ho recomane a tots, gaudiu del moment i recordeu els vostres principis i com ereu abans. Doncs per mí, d’aquesta manera sóc viu.
Ramon Hernàndez i Ferrer
3 comentaris:
Aquestes festes han sigut les primeres que em passat amb "aigua pel mig"; em sembla que tos em viscut un sentiment de que ens faltaba alguna peça, una soletad dins de nosaltres, encara que estiguerem amb companyia i això que tenim l'invent de l'internet el qual ha fet que fos menys dur. Com no, massa llarga la contenció i vore passar els dies en la distància, aixi que l'entrada del 2009 ha produït el teu escrit de Pensaments amb una bona carrega de morrinya. Per cert la foto és perfecta, fa que ens posem a mirar l'horitzó i ens convida a mirar un poc el nostre interior. Extraòrdinaria.
Molts Besets
Doncs la foto pertany a un poble de l'interior de la serrania. Xulilla, uns dels pobles mes bonics i mes hospitalaris que m'he trobat mai. On tinc uns amics que m'han ensenyat a apreciar la música de debó. Besets Ramon
Només volia deixar constància de què a les teues paraules hi ha reflectits alguns dels pensaments que ronden el meu cap des què estic a Barcelona. Per a mi, prou lluny de la terra a la qual pertany com per a enyorar-la... I no sé si enyore el lloc o només el temps, o potser és la mateixa cosa.
Un abraç ben fort Ramon!
Publica un comentari a l'entrada