Crec que vaig a començar el meu anecdotari de classe per a fer-li la competència al Sergi. En realitat, tinc els mateixos problemes donant ací espanyol que ell quan estava a Torrevieja donant català.
De moment el rànquing el guanya el xiquet més lent del món, Boland. És com un caragolet que va pel corredor mirant al sostre per damunt de les ulleres i caminant arrossegant els peus. Arriba pels matins dient que està molt cansat, com si treballara picant pedra. O quan arribà criticant-me a son pare perquè li havia dit una mentida. Exactament la mentida era que li faria el nus de les sabates. Al pobre home li se va oblidar i el xiquet més lent del món arriba a escola mig descals. També te el costum d’imitar-me però inventant-se el que dic perquè no parla espanyol. Que jo dic: chicos, recoged rapido que nos vamos a casa. Doncs ell repeteix: chicos, llalalololilolelo, a casa (literalment).
Ahir en el museu li digué a la dona de la taquilla: This is my teacher, you know? and she is the better, you know?...Ella és la meua professora, saps? i és la millor, saps?...tot un uelo.
Després està Riley que lluita constantment per ser un bon xiquet però es impossible: A veces puedo ser un buen chico pero siempre es muy difícil, diu. Camina a quatre potes com un mono, fa sorolls com un mono, es toca constantment la pilila com un mono. I és el meu traductor perquè és l’únic que parla i entén bé l’espanyol. També és el líder dels dimoniets, el que arrossega a tots a la mala vida. Quan es porten mal els fique una cara trista a la pissarra al costat del seu nom i si es porten bé els fique una casa feliç...doncs Riley sempre esta demanant-me una cara feliç...total per fer les coses com toca. Ara ja va augmentant la demanda i quan fa alguna cosa bé em diu: ¿puedo tener dos caras felices?
Addam és el primer any que està en l’escola i quan arribà era el bon xiquet però diuen que tot allò roïn s’apega i a ell li ha passat...ja està rebotant-se. Es un homenet que no parla gens espanyol encara que sa mare és de l’Argentina. Per anar a beure em diu: ¿podo id bebeer?. Es un gran actor i el paper que més li agrada és el de cowboy, camina com si fora Robert Mitchum (no se si s’escriu així) o també el de rapero, com haureu observat a alguna foto.
L’últim és Seth, el chico duro de la clase. Em fa molta llàstima perquè els seus pares s’han separat i jo no se si és per això però te mogolló de ràbia dins i necessita molt de carinyets. El primer dia que li vaig donar un bes em mirà amb cara de fàstic. Ara ja me’ls dona ell. La setmana passada li dic: ¿què et passa esta setmana que estàs portant-te tan mal?, i em diu en el seu perfecte angles: because my dad give me energetic drinks (perquè mon pare em dona begudes energètiques)...toma excusa més currada, la culpa per a son pare!. Per a menjar sempre porta tonteries prefabricades pobret meu. Això si, te el somriure més bonic del món...quan somriu, que no és fàcil.
Bé, els meus dimoniets m’han tornat a la caligrafia, a pintar sense eixir-se’n de la ratlla, a llegir síl·laba per síl·laba i no més d’una frase que em canse, als puzzles, als laberints de les revistes infantils que comprava ma mare quan anàvem a Monteolivete, als dibuixos sorpresa després d’anar unint punts amb un llapis tremolós, a l’admiració pels dinosauris i al plaer de treballar el justet i jugar com si s’acabara el món.
Es de veres, deuríem, tots i totes, comprar-nos llibretes de caligrafia o llibrets per a pintar per a retrobar-nos amb allò que fórem. Jo ho faig tots els dies, quan ells es fiquen a treballar, jo em fique al costat a fer el mateix. Jo gaudeisc i ells es piquen amb mi perque volen pintar tant bé com jo o fer el 8 o la f com toca, es molt difícil sabeu?
En primer lloc, agraïr a la meua familia i a la Laura tot el que han fet per mi al llarg d'aquest dia. Les fotos i la festa sorpresa m'han encantat. La veritat es que no ho esperava, ni sospitava res de res. Si vos sóc sincer crec que és la primera festa sorpresa que tinc per celebrar el meu aniversari des de que vaig sortir de casa els meus pares allà per l'any 1997 o 1998. Ja ni ho recorde. Tota la vostra estima m'ha fet molt feliç, m'he sentit com un xiquet i aixó, no s'ho podeu ni imaginar, és d'agraïr. En segon lloc als meus amics que m'han enviat correus amb fotos i felicitacions, com també als mes atrevits que no s'ho han pensat bé i directament m'han telefonat, quin factura deu meu!. Gràcies per poder sentir-vos les veus Juanjo i Edu. A la resta que heu deixat els vostres comentaris a aquest Blog vos diré que desitge fer-me una paelleta al marenyet amb vosaltres i/o una bona calçotada amb un bon vinet i unes birretes, jejeje. La veritat es que m'havia fet a la idea que passaria el meu aniversari sols amb la Laura, però no ha sigut així. He sentit a milers de Kilometres, ja ho sabeu, la vostra estima i la caloreta que desprenen els vostres cors iaixó ha sigut el millor regal que m'han pogut fer mai a la meua vida. Bé i les flors, la pilota de futbol americà i l'entrada per a vore els NuggetsVSLakers que m'ha regalat la meua estimada Laura: el meu primer partit de la NBA!!! Com veieu sóc feliç, i tot gràcies a vosaltres!....per cert, ja tenim cotxe i el primer que hem fet ha sigut penjar-li el banderí de les festes de St. Cristòfol de Cullera, frikada-regal de Domingo.
Hui he anat d'excursio amb els xiquets al Museu de Natura a vore els dinosauris i despres hem dinat al City Park. Anit Ramon ens va fer una truita espanyola per a tots pero no ha triomfat molt...estan massa habituats al menjar d'aci...imagineu-vos que un dels xiquets ha portat per a dinar una caixa de pasta preparada asquerosa que encara estava congelada. L'hem tirat al fem, pobret.
