Tot començà una vesprada al carrer Túria, estava al Yerba buena fumant-me uns petes amb els amics, quan arribà un xic del barri que jo coneixia. Duia un gosset blanc amb unes taques tigrades a la cara i altra al rodona al cul. L’animalet es va apropar a mi i es posà a mossegar-me els cordons de les sabates. Jo estava treballant de femater a FCC pel barri del Cabanyal i vivia a un pis de Russafa amb uns amics. En aquella època feia poc que havia eixit de casa, tenia 18 anys i la meua vida era un desastre, com ho va ser durant molt anys. Parlant amb aquell xic em va dir que no podia fer-se càrrec d’ell, que vivia amb cinc gats i era massa folló. El volia dur a la perrera. Com no, vaig mirar als ulls com m’explicà el meu pare que feia la tia Maribel per triar un cadell. Olorava com un gos de casera i... la decisió estava presa. Amb la meua moto i amb algú que no recorde ara (crec que Angel o Amanda) el vam dur al piset Russafí.
Batejat altre cop, el anomenarem Sutagar. Un nom triat pel seu significat, foc i garra. Com també per ser el nom d’un grup basc heavy que m’agradava en aquells anys. Així va ser com començarem a créixer junts.
Passarem a viure a Velluters. La casa era de la meua tia Regina. Recorde perfectament aquells dies... quan arribava a casa i em rebia amb alegria. La nostra relació va créixer, no sense complicacions. Aquell gos era molt intel·ligent. Un dia va obrir el rebost de la cuina i es va menjar mig quilo de sucre. Açò va ser sols el principi. Es passava el dia tombat al balconet prenent el sol, jugant amb la pi i amb la corda i fent-me carinyets, llapant-me les cames, donant-me debesets.
Allí va conèixer a moltes companyes de pis i moltes situacions que quedaran dintre de la meua memòria. Però hi hagué unes quantes que ens uniren molt.
Al les nits d’hivern quan entrava el vent per una finestra de l’habitació que no tancava be, dormíem junts al llit. I a l’estiu als meus peus.
Moltes aventures vam passar, carnestoltes de Benimaclet, nits de parranda pel Carme, bevia dels cubalitres que la gent tenia al terra i anava de bar en bar buscant femelles. Mes d’un amic el veia per ahi, l’agarrava i m’el diua al bar on estaguera jo.
La verema a Cenizate també va ser tota una aventura per als dos. I els anys anaren passant.
Era increïblement llest i bon guardià. Obedient si el cridaves amb convicció. I sobretot amb un geni fort com el seu nom indicava. Mes d’un amic i algun familiar, té les seves dents marcades. Realment quan volia podia ser un cabró, com deia Amanda. Podría contarvos milers d'històries d'aquell gos carinyós i protector, però, no acabaria mai.
Batejat altre cop, el anomenarem Sutagar. Un nom triat pel seu significat, foc i garra. Com també per ser el nom d’un grup basc heavy que m’agradava en aquells anys. Així va ser com començarem a créixer junts.
Passarem a viure a Velluters. La casa era de la meua tia Regina. Recorde perfectament aquells dies... quan arribava a casa i em rebia amb alegria. La nostra relació va créixer, no sense complicacions. Aquell gos era molt intel·ligent. Un dia va obrir el rebost de la cuina i es va menjar mig quilo de sucre. Açò va ser sols el principi. Es passava el dia tombat al balconet prenent el sol, jugant amb la pi i amb la corda i fent-me carinyets, llapant-me les cames, donant-me debesets.
Allí va conèixer a moltes companyes de pis i moltes situacions que quedaran dintre de la meua memòria. Però hi hagué unes quantes que ens uniren molt.
Al les nits d’hivern quan entrava el vent per una finestra de l’habitació que no tancava be, dormíem junts al llit. I a l’estiu als meus peus.
Moltes aventures vam passar, carnestoltes de Benimaclet, nits de parranda pel Carme, bevia dels cubalitres que la gent tenia al terra i anava de bar en bar buscant femelles. Mes d’un amic el veia per ahi, l’agarrava i m’el diua al bar on estaguera jo.
La verema a Cenizate també va ser tota una aventura per als dos. I els anys anaren passant.
Era increïblement llest i bon guardià. Obedient si el cridaves amb convicció. I sobretot amb un geni fort com el seu nom indicava. Mes d’un amic i algun familiar, té les seves dents marcades. Realment quan volia podia ser un cabró, com deia Amanda. Podría contarvos milers d'històries d'aquell gos carinyós i protector, però, no acabaria mai.
Que es pot dir d’un amic fidel que saps que et va a deixar?
La vida passa senyors i senyores. I tot sacava. També pel Suta. Quan ens veníem a Denver tot era pensar com meu faria per dur-lo ací. I Laura sap quantes cases hauré mirat amb jardí perquè pogués córrer i tenir el seu espai. Però no ha pogut ser. Una malaltia crònica m’ha forçat a adormir-lo eternament. Desgraciadament no podré estar allí per donar-li un bes abans del seu viatge, però si que recordaré per sempre el seu amor incondicional, la seva fidelitat i tots els bons i dolents moments que em viscut junts. Ara estigues on estigues corre, salta i menja com sempre has fet. Ens tornarem a vore o aixó espere. Gràcies Sutagar, t’estime ara i sempre. Bon viatge amic fidel.
La vida passa senyors i senyores. I tot sacava. També pel Suta. Quan ens veníem a Denver tot era pensar com meu faria per dur-lo ací. I Laura sap quantes cases hauré mirat amb jardí perquè pogués córrer i tenir el seu espai. Però no ha pogut ser. Una malaltia crònica m’ha forçat a adormir-lo eternament. Desgraciadament no podré estar allí per donar-li un bes abans del seu viatge, però si que recordaré per sempre el seu amor incondicional, la seva fidelitat i tots els bons i dolents moments que em viscut junts. Ara estigues on estigues corre, salta i menja com sempre has fet. Ens tornarem a vore o aixó espere. Gràcies Sutagar, t’estime ara i sempre. Bon viatge amic fidel.
El teu amo Ramon
Pd: Gràcies Vicent per tot el que has fet per mi i per ell. T'estic molt agraït i aixó no teu podré pagar mai. Gràcies també a totes aquelles persones que heu estimat i cuida't del Suta quan jo no he pogut. A Laura, Mare i Pare, Iaia, Angel i Juanjo, Amanda i moltes més. A tots vosaltres moltes gràcies. Ell també vos estimava
9 comentaris:
Hoy he acompañado a Suta en su ultimo paseo.Como perro fue el unico que me mordio, pero ¿realmente era solo un perro?, me agredio en una epoca en la que yo, no tenia claro quien era mi hijo y las muchas dudas que su comportamiento y su vida me provocaban, me hacian ser sarcastico y prepotente.Hoy creo que con aquella agresion, me dejo claro que El se ocupaba de Ramon, con afecto, con cariño y con amor y que yo, mientras no aprendiese esas palabras, no tendria entrada en sus vidas.Pasaron los años, me reencontre con mi hijo, pero siempre note la mirada vigilante, que, desde su elegante figura, posaba sobre mi cuando estabamos cerca, siempre percibi un mensaje interior que me advertia,! cuidado, no te permito que le hagas daño ¡. Nunca le saque a pasear, pero hoy he tenido el honor, junto con Carmen madre, Carme hija y nuestro Vicent, de acompañarlo en su ultimo viaje y juraria de que era consciente de que una parte de su amo ausente, estaba con el. A todos los que tuvisteis la suerte de conocerlo, os digo que, su porte elegante y su mirada firme y segura no cedio ni un instante. Viendo la grandeza de un animal, se ve mas clara la mezquindad humana. Gracias SUTA
Tots sabem que naixem i morim, però no hi ha mort quan la gent continua estimant-nos, encara que fisicament no hi estem, per tant el SUTA, esta viu al nostre cor.
Has tingut al teu costat a la familia i els besets i caries al teu cos i sobretot en les orelles que és el que tant t'agrada. Els kilòmetres de distància física del teu amo Ramon han desaparegut ja que el seu caliu ha estat amb tu sempre, has escoltat la seua veu, el seu xiulit i els ulls s'han omplit d'alegría. A pesar de la teua malaltia, has lluitat fent honor al teu nom, aceptant tota medicació per superar-la, com molt be diu el teu amo ara corre molta estona, per tots els llocs,lliure,salta, menja i que la teua cua siga un ventall per la força amb que la menetjes.
Com he dit abans estas VIU AL NOSTRE COR.
Bueno yo poco más puedo añadir, sin palabras me han dejado los dos comentarios anteriores reflejan lo vivido y el artículo de Ramon también, no soy capaz ni de escribir en Valenciano (eso me pasa cuando me pongo nerviosa).
Creo que todos sabemos lo que SUTA era para Ramon, y lo que Ramon era para SUTA, y en el día de ayer su familia y tu familia Ramon quiso estar con el, ahora solo queda que cuadno vuelvas lo lleves al Marenyet a descansar.
Te quiero mucho y ánimo.
Tu hemana
Una abraçada companys!
Xesco
Han passat uns dies , i recordem al SUTA, encara que no esta fisicament entre nosaltres. Però cal dir, la importància de les dones en la sesua vida, més a més, en les dades que estem, la AMANDA, la LAURA, la ALEIXANDRA, la CARME….
Unes per l’estima al Ramon, altra per estimar a un bon amic d’ell, però el SUTA sapiguè transmetre la importància pel Ramon, no hi havia més que aceptar-lo!!!,
ho entraven en conflicte.
Una vegada més les dones formem part important en l’evolució del dia a dia, sense fer resò, però estan AHÍ.
La Carme impulsà el bon estar del SUTA, ja que Ramon tenia que anar a l’aventura americana amb la Laura..
Respecte a la familia, era important per a ell, temps enrere visquerem no poder juntar al SUTA amb el ROC, clar era, ELLS sabien que era lluita de poder amb EL RAMON, però Ramon donava tot el seu amor als dos.
La vida duu moltes vivències, cal aprendre de totes, però sobretot, cal estar en els moments dificils i quant ens toquen viure’ls, i saber que hi ha gent al nostre voltant que ens estima.
La distancia física no significa res si el COR ESTA DISPOSAT A ESTIMAR.
Osti tio, quina història d'amor més bonica... Rep un fort abraç allà on sigues, i Suta, a qui vaig tenir la sort de conèixer als boscos de Tortosa, molt bon viatge!
Sols vaig coneixer a Suta un dia al Marenyet... i va passar un poc de nosaltres, vamos.. q anaba a la seua.He llegit les paraules de Ramon i aixi l'he conegut un poc mes.Despres del q he llegit estic segura q ell alli aon estiga ara segur q vos recordara per sempre.
Un abraç per a vosaltres y un adeu per a Suta....
Yesu.
HOLA RAMON:
SOC TERESA, EL ALTRE DIA VAIG LLEGIR LO QUE POSSARES DE SUTA, VAIG SER INCAPAS DE PODER DIR RES NO PODIA PARA DE PLORAR. RECORDABA ELS DIES QUE SUTA ESTABA EN EL MARENYET I TOT EL QUE FEIA. BE RAMON TE ENVIE UN ABRAÇ MOLT FORT.
TERESA
Una abraçada molt gran, Ramon!!
Cris
Publica un comentari a l'entrada