Mireu, avui he treballat amb la Laura a l’escola. A l’hora de l’esbarjo, cansat de jugar amb els xiquets m’he assegut a un banc que tenen al pati. En aquell moment la Laura ha aparegut. S’ha assegut al meu costat mentre jo estava mirant el guirigall que munten els xiquets corrent amunt i avall, externs als problemes de la vida quotidiana que patim els majors i en definitiva completament ignorants al que pasa a la resta del món. Laura m’ha mirat amb cara de preocupada, estava buscant les paraules que havia d’utilitzar i al final l’únic que li ha sortit ha sigut un... he de parlar amb tu sobre un tema. Per experiència sé que quan algú utilitza aquest tipus de frases es per que et va a dir alguna cosa que no serà agradable d’escoltar. Amb uns segons d’espera i prenent aire li he preguntat: Sobre que? Ràpidament ha contestat: Sobre Pepe. I ahi ha acabat la conversa. No calia dir rés mes.
La situació al pati no m’ha deixat estereotipar tot el que em venia al cap i he aguantat ¨el tipo¨ com he pogut. Ara sé que la felicitat que transmetien els xiquets m’ha ajudat mes del que em pensava. He acabat de fer feina al D.I.S i he agafat el cotxe per donar classe a Nikola (un alumne meu de Castellà). Mentre conduïa anava pensant i pensant. Aquells minuts conduint se m’han fet eterns, pareixia que mai arribaria a casa del xiquet. Una volta aparcat i apagat el cotxe, m’he dit: Ramon Pepe ha mort avui i tu has de fer alguna cosa i dedicar-li a d’ell.

Pepe, amic i company inseparable del meu pare. Home de principis i conviccions admirables, amb un fort caràcter que l’ha fet mantindrés ferm fins al final,estic convençut. Aquesta persona es per mi un exemple d’honradesa i al mateix temps d’admiració. El considerava part de la meua sang, sense realment ser-ho. Persona que sempre ha posat el muscle perque els amics es recolzaren, aquest home m’ha vist créixer com he crescut, com un taranvana i sempre li ha dit de mi: ¨qui té bona fusta, té bona fusta¨. Però sabeu que? Que no estava encertat a al 100%. Jo sóc com sóc gràcies a exemples com el seu. Hi ha gent a la tens com a referència ki Pepe era un d’ells. Així meu va transmetre a l’eixida de la caverna de Pamplona i en múltiples converses que vaig tindre junts molts anys després. Un home que sempre mirava als ulls quan parlava i escoltava. A mi sempre m’ha semblat que tenia la mirada de la saviesa. Humil a mes no poder, sabia com tractar el caràcter fort del meu pare. Tot un mèrit, creeu-me. I sobretot i no m’equivoque, amant dels qui l’estimàvem.

Així que avui, després de la classe, sense haver soltat ni una llàgrima, he anat a entrenar. Sé que li diria Pepe al meu pare, amb la seva veu ronca i el bigot mig groc del tabac ¨el teu fill quins collons té, xé!!¨. Després m’he endinsat al silenci de l’aigua. Quan he eixit de havia fet 100mtr. Son teus Pepe. Son teus. Ara ja puc plorar-te. Descansa en pau.

Pare t’estime i tot el que aconseguisca serà per a ell, sé que això li haguera agradat.

Ramon