Un país imaginari.

Vull viure a un país,
on la gent s’estime la seua parla,
on tots sigam respectats,
els xiquets i xiquetes,
juguen als mateixos jocs
que jugaven els seus iaios.
I puga’m gaudir
de la música i cançons,
en la nostra pròpia llengua.
Un país
sense por a dir el que penses,
i no sentir-te com un estrany
al pati de la teua casa.
Poder opinar en veu alta
que: El que veig ja no m’agrada!
i no haver de mesurar paraules pel que puga passar.
Jo,
vull viure a un país
on poder mirar als ulls de la gent
i veure el reflex
de la solidaritat desinteressada.
Que ajude als que viuen al meu costat,
a realitzar-se com a individus
i que articule els mecanismes,
per que tots i totes,
tinguem les mateixes oportunitats.
Un país
amb una industria i cultura pròpia,
que alimente a la seua societat,
que millore les necessitats del seu poble
i on els resultat econòmic,
no siga mes important,
que els seus valors humans.
Vull viure a un país,
sense manipuladors professionals
sense parlamentaris demagògics,
que utilitzen la ignorància
per allunyar-nos els uns dels altres,
creant barreres i alçant fronteres imaginàries,
que enfronten a pobles veïns,
que tenen una mateixa parla.
Un país
lliure de criminalitzacions polítiques.
Que no cedeixca terreny a una economia depredadora,
sinó que defense al qui treballa la terra pròpia,
fora d’urbanitzacions milionàries
que destrueixen els seu paisatge natural
i que condemnen a generacions futures,
a haver de caminar sobre asfalt.

Jo,
vull viure a un país
on es tinga cura dels seus barris,
dels seus edificis,
dels seus carrers,
de la seva costa, de la seva natura,
on es respecten les seves costums
i on s’ajude a enlairar,
els somnis de tots els seus ciutadans.
Un país
d’Ovidis i Fusters,
de dolçaina i tabalet,
de pilotes de baqueta
i de cabassos fets de vimet,
de campanàris i mercats,
un país amb un nom propi
un país imaginari anomenat... País Valencià.