13 Febrer 2008

El dia 13 de Febrer de l’any passat era dimecres.

En Gener havia fet dos entrevistes i m’agarraren per a treballar a la Denver International School. Des d’aleshores Ramon i jo havíem barallat diferents opcions per a que ell se’n poguera vindre amb mi als EUA i al final la millor era casar-nos.
Amb ajuda dels pares accelerarem els tràmits del casament. El 13 de Gener anàvem amb el cotxe cap a Paterna quan Ramon va rebre una telefonada de sa mare: “demà n’hi ha lloc en els jutjats de Paterna, o es caseu demà o d’ací uns mesos, amb la qual cosa retardareu massa els tràmits dels visats”, deia més o menys la Carme.
Ramon es va enfadar. “com que demà!!! No m’han deixat temps a pensar-me-ho!”.
A mi em semblava d’allò més divertit...casar-se sense pensar-ho i d’un dia per a l’altre!...d’altra manera no m’haguera pogut casar, crec jo. A sobre, ningú havia caigut en que “demà” era 14 de Febrer, St. Valentí...més coent no podia ser...més risa m’entrava.

Finalment parlarem i accedirem a casar-nos el dia següent. Ramon es passà tot el dia treballant i demanant el dia següent lliure.
Jo em vaig dir: “xe, demà em case, me’n vaig a la perruqueria i a comprar-me alguna cosa aseadeta per a vestir-me”. Me n’aní al Zara i em vaig comprar una falda i una camisa. Després a una perruqueria de Paterna a la que no havia anat mai i m’atengueren d’allò més bé i a última hora....es divertiren prou quan els vaig dir: “arregleu-me el pèl que demà em case”.

Via messenger i telèfon, els ho vaig contar a algunes amigues que de seguida em digueren que no volien perdre’s el bodorrio. Quedarem a les 9 del matí en casa (eren les 9 o les 8???). També vaig telefonar els meus pares...imagineu-se la telefonada: “pares, que demà em case, voleu vindre?”. Per suposat, avisarem a les testimoni: Maite i Carme filla. Maite em deixà un abric i tot. També telefoní els meus germans, Alex podia vindre amb Teresa però el Chorch estava currant a Conca i no podia demanar lliure d’un dia per a l’altre.

Eixe dimecres Ramon arribava a les 11 de la nit del curro i vaig preparar un soparet un poquet especial i una botelleta de vi...era el nostre comiat de solters. Quan arribà estava agobiat, no havia tingut temps per a res. Soparem, ens bufarem, i acabarem discutint crec que de l’agobio que teníem i perquè cap amic de Ramon podia vindre...evidentment era tot massa precipitat.

Al dia següent ens alçarem i ens vestirem. Ramon tornà a enfadar-se perquè no sabia que ficar-se (després diuen de les dones).
Començà a arribar gent: les meues amigues, el meu germà i Teresa, els meus pares que semblava que no s’ho creien...Ramon tragué al Suta i després se n’anàrem tots i totes caps als Jutjats on havíem quedat amb les dos Carmes, Ramon, Consuelito i Eleuteri.
Era un dia trist, plujós, però jo estava feliç, ja veus tu!

Arribarem als jutjats i amb això un problemeta: ens havíem equivocat de dia!!!
La mare de Ramon parlà amb la jutgessa i finalment accedí a cedir-nos una sala el mateix dia. Anàrem al bar del costat a esmorzar mentre preparaven els papers...per a qui treballava: matí perdut. Cris i Nel·la hagueren d’anar-se’n perquè la cosa s’allargava.
Finalment entrarem als jutjats, una sala per nosaltres sols i Carme ens casà. Després del “si, vull” i del morrejó de turno Ramon i jo ens girarem i tot el món estava plorant!!!, excepte Consuelito i nosaltres dos. Felicitacions, arròs, fotos i cadascú al seu treball. I Ramon i jo a la Valero a celebrar-ho amb el Camaron de la Isla a tutti plen en el cotxe. Qui ho diria, però ja fa un any. No ens pregunteu pel balanç perquè no hem tingut temps de pensar-ho. 2008 Voràgine.
Casats o no, n’hi ha coses que no canvien. Com sabeu me’n vaig a Mèxic, doncs l’altre dia li dic a Ramon: “canvia’m estos dòlars per a Mèxic”....i va i me’ls canvia en bitllets menuts enlloc de canviar-me’ls per pesos mexicans...com deia, n’hi ha coses que no canvien. Lau.