Back to Denver

Sempre havia dit que no em casaria i he acabat fent-ho, sempre havia dit que mai aniria al Carib a un hotel d’eixos per a estrangers on no t’enteres de quin és el vertader Mèxic i he acabat fent-ho. El casament per a vindre a Denver i el Carib per un regal. Realment mai pots dir mai.
Vaig arribar ahir a Denver, pel matí estava sota una palmera a la platja i per la vesprada estava a la neu.
M’ho he passat molt, molt, bé, estic morena al mes de Febrer i m’he rigut moltíssim. Ha estat un desafiament al fred hivern de Denver, un parèntesi.
No puc parlar de Mèxic, però puc parlar-ne del hotels, o Ressort que diuen ara.
Com ens agrada sentir-nos amb poder, sentir-nos rics: tindre-ho tot fet, tindre gent que et seveix i saber que tens la potestat per a queixar-te si no t’agrada alguna cosa.
Des dels anys 70, enmig de la selva han anat fent vertaderes ciutats per a turistes que els mexicans no poden ni xafar si no és per a treballar tot el dia per 4 pesos. Dic vertaderes ciutats perquè ho són: tenen centres comercials, bars, discoteques, i fins i tot, església. Els banquers mexicans en connivència amb el govern han venut el Carib als estrangers.
Aquests hotels que fa uns anys només estaven a l’abast dels més poderosos, avui ja els pot “gaudir” qualsevol. De fet la majoria era gent de classe mitjana o jubilautes.
Els mexicans que hi treballen estan cremats, són antipàtics, supose que amb raó. A més, no se si serà requisit per a treballar que tinguen aspecte d’autèntics mexicans: tots baixets, obscurs de pell, i amb trets indis. Espere que no tots els mexicans i mexicanes siguen iguals!!!
La vida per al turista és redueix als matins platja, vesprada piscina, menjar com fartabous, anar a espectacles bilingües (espanyol-anglés) de l’estil de Jose Luis Moreno en els teatres de l’hotel i bufar-se a base de daikiris, margarites i pinya colada. De quan en quan alguna excursió sempre guiada i sense mesclar-se amb mexicans, no siga cosa que ens furten o ens rapten. La veritat és que els mexicans que es dediquen a “servir” al turista o a vendre-li coses sempre estan pensant en timar-lo...i m’alegre!
També és increïble la quantitat de menjar que es tira al fem i la meitat del país sense res.
En fi, arribe a la conclusió de que el turisme mal entés és un càncer i parle per comparació amb el meu poble...temps al temps.
Bé, en qualsevol cas, m’ho he passat molt bé, he desconnectat i he trobat a faltar a Ramon que de quan en quan no val mal trobar-se a faltar.
Ja penjaré totes les fotos al facebook.