Una becadeta

Normalment ú pot dir que els somnis, són simplement això, somnis. Desitjos que mai assolirem, o simplement situacions abstractes que no són realitat i que sovint no podem entendre. Però aquesta vesprada no he tingut un somni d’aquest, ni he tingut cap somni utòpic on les injustícies que ronden per aquest món anaren a desaparèixer, ni he assolit la il·luminació com si fos un monge tibetà per trobar solucions als dilemes que tenim a l’interior de nosaltres. No benvolguts amics i amigues, simplement he somiat amb la sensació que ú te quan abraça a les persones que estima i quan gaudeix d’aquesta situació. Així la meva vesprada ha sigut un viatge per l’interior dels meus sentiments, on a mesura que avançava aquella pluja de abraços, anava veient a tots aquells que tenen un petit racó dintre meu. Familiars, amics i amigues, grans persones que ja ens han deixat, com també els animals estimats...El mes curiós es que a cada persona que abraçava era en un lloc diferent i així he pogut recórrer diversos carrers de València, places, pobles etc...i gaudir d’aquells paisatges que formen part de mi. La sensació que m’ha deixat no ha sigut en cap moment trista ans al contrari, ha sigut molt reconfortant. Sentir el calor dels qui t’estimen, més que siga de forma imaginària, et dona una mica de confort vivint a tants quilometres de casa teva. Així ha sigut com he dormit una ¨ siesteta ¨ de tres hores de la que no volia despertar mai. Tots els meus familiars més propers saben que sóc un gran os que es capaç d’hivernar hores i hores. I al meu favor he de dir que el temps que ens acompanya avui incita a refugiar-se a casa i fer-se uns cangretes, doncs a l’exterior si no neva, plou. Algunes veus diuen que quan dorms perds el temps i que mai es recupera, però avui sense cap mena de dubte ha sigut el millor temps que he perdut mai.

Ramon