Enguany vingue una professora nova de Cantabria a l'escola. Era amiga de Luis, qui l'havia "enxufat", i tots l'esperavem amb els bracos oberts perquè ens havia parlat molt be d'ella. Arriba a finals de l'Agost de la ma del seu novio que tambe vingue amb ella.
Tots estavem disposats a ajudar-los: Luis els busca una casa per a viure els tres junts, Ramon i jo li buscarem un cotxe (que no volgueren), li passarem classes particulars al novio perque venia sense permis de treball com Ramon l'any passat, li muntarem la classe a ella (aci cada profe es munta la seua classe), Alberto sempre els portava amunt i avall mentre ells es decidien a comprar un cotxe, etc.
Ja ens haguera agradat a molts arribar i tindre la meitat de les coses fetes pero ells en cap moment donaren les gracies per res. Ans al contrari, els intentaves aconsellar en temes burocràtics o els parlaves de llocs interessants de la ciutat i la seua resposta sempre era "si, ya lo se". Tot ho sabien.
En menys d'un mes aconseguiren ficar-se a tots en contra.
Luis, que vivia amb ells, hagué d'anar-se'n de sa casa perquè Miguel (ell) ni li parlava, era massa superior com per a parlar amb un inferior com Luis. Que prompte oblidaren que estaven en Denver perquè Luis ho havia volgut. Una vegada aconseguiren cotxe propi, s'oblidaren d'Alberto i ara quasi ni el saluden.
A l'escola el mateix: Ella sempre sobrada, tot ho sabia, no li calia ni un consell perquè ella es la millor mestra del mon mundial. Pobra, no sap que mestra no es ningú i molt menys amb 26 anys. Que poques ganes d'aprendre!
El cas es que Miguel i Esther demostraren la seua professionalitat quan comencaren a parlar mal de Luis a alguns pares de l'escola, fins i tot, a pares molts amics de Luis. Sempre per darrere clar, aquest tipus de gent mai va de cara. Quina professionalitat demostra barrejar la feina amb el terreny personal!
Altra mostra de professionalitat es com dona les classes la Mestra Esther: fa exactament el mateix amb els xiquets americans que el que feia amb els xiquets que tenia a Cantabria. Cap adaptacio.
Aixi els seus xiquets estan aprenent, per exemple, que es l'aqüeducte de Segovia. Amb 4 anys i sense saber que es un aqüeducte, on esta Roma o qui foren els romans, els introdueix en una Spain que els xiquets no saben ni on esta.
A l'hora del dinar els engega el Pocoyo per a que estiguen calladets i ala, a dinar!, res d'interactuar amb els teus amics per a aprendre alguna cosa d'ells.
Dels típics tallers o projectes utilitzats normalment amb els xiquets de 4 anys, res de res, tot a base de fitxes per a aprendre, aprendre, aprendre les lletres i els numeros, que es el mes important a la vida.
També fa riure com els introdueix en el Laismo cantabro i els corregeix si diuen alguna paraula llatinoamericana perquè no es espanyol. Quanta ignorància no?
El pitjor de les seues classes es que Ramon ha de tragar-se-les perque es el seu assistent. Al principi ho passa bastant mal pero ara ja ha decidit escoltar i callar, i fa be.
I tot aixo venia, perque aquest tipus de persones tan injustes, roines i desagraïdes treuen el pitjor de mi. He decidit contar-vos-ho per a desfogar-me i no fer alguna "acció" de la que em puga empenedir. L'unic que desitge es que desapareguen de la meua vida laboral. Sembla que el meu desig es fara realitat perquè d'amagades han sol.licitat placa en altres escoles per al pròxim curs. El que no saben es que nosaltres ho sabem i estem esperant que els agarren.
Com sempre, perdoneu les faltes, el teclat es americà i el corrector reconeix el català quan li dona la gana. En qualsevol cas, sempre tindre menys faltes que Esther i Miguel (reconeguts a Denver com Motxilo i Kumba) en el seu blog, hahahaha. La puntilleta.
Laura.
9 comentaris:
Sí que deuen ser vomitius sí, perquè tu expresses d'una manera tan clara i precisa la repulsa que sents. En efecte, al món existeixen persones així i jo crec que el millor és ignorar-los.
Gracies, crec que aixo fare, encara que el cos em demane altra cosa. Els ignorare.
De fet no tenen cap amic aci, nomes es relacionen amb pares rics dels que poden treure alguna cosa. L.
Açi en Cullera tindrien mols noms, "malapates","poctrellats""aprofitosos"...els mes suaus,en fi Laura desfogat el que pugues, encara q no siga suficient. Si fa falta pegar-los un parell de galtaes hem crides i "si hay q ir se va"... jejeje Encara q no val la pena rebaixar-se al nivell d'eixa gent "rucs" "samarucs". Vosaltres valeu mes. Ignoreulos i com diu Elizabeth Pantohj "dientes, dientes, q eso les jode".... B7s Yesu.
Con ese tipo de gentuza yo,a estas alturas,elegiría una de dos opciones.O pasar olímpicamente de ellos,con el desgaste que eso supone;pero que sin duda te hace más fuerte,aunque también más insensible a largo plazo;o bien,ser encantadora,amable, enrollada,guay,falsa en definitiva tanto o más que ellos para a final de curso o cuando sepáis que los vais a perder de vista,quedar a cenar en un restaurante caro y cool.Después de haber pedido lo más caro os levantais con la manida excusa de ir al baño;pero en realidad os vais de allí.
Veinte minutos más tarde,los llamais al móvil o mandais un mensajito que ya queda a vuestra elección.
Que paguen ellos la cuenta y flipen un rato.Sé por experiencia que a ese tipo de personajes lo único que de verdad les duele es el bolsillo.
(La idea es de una película de Campanella.Me encantó).Muchos besos solidarios.
Te mataré con mis zapatos de claqué...
Pá paraparapapá parabarabarabará!
te asfixiaré con mi malla de ballet...
Pá paraparapapá parabarabarabará!
Posa-te-la, que relaxa que te cagues. Els petardos que descrius no deuen ni conèixer a Siniestro, que a més són quasi veïns seus.
B7s!
Como bien dice la gente que entra en este blog, este tipo de compañeros da mucho asco, te hacen sacar lo peor y sobre todo, sobre todo, se distinguen por ser insoportables y tener problemas muy identificables por su alto grado de immadurez, es decir, tienen un complejo de inferioridad galopante que les hace creerse superiores y pensarse que lo tienen todo bajo control (en realidad su vida es todo lo contrario, lo que pasa es que son incapaces de asumirlo y menos aún de pedir ayuda). La envídia les corroe. Esta gente acaba dando lástima, porque al final de todo, están solos, muy sólos. Y muy aburridos.
Ostres Laura, quin greu em sap que et trobis en mig d’una situació d’aquest tipus, amb lo cordial i conciliadora que ets tu! Se’m fa molt estrany veure’t en aquestes circumstàncies i no m’estranya gens que ho vulguis compartir amb la teva gent, per això estem els amics, no et preocupis. Tu desfoga’t i procura que no t’afecti al teu caràcter alegre i, sobretot, com molt bé dius cal separar allò personal d’allò professional... com poden retreure’t que expliquis a la teva gent una situació en la que et trobes implicada (i contra la teva voluntat?). I han tingut la poca vergonya d’explicar el que tu poses al teu blog als pares dels alumnes? La veritat, aquesta parella semblen nens i no se fins a quin punt estan capacitats per educar...
Bueno guapa, tu segueix el teu camí i procura que aquesta història no t’amargui, d’aquí uns mesos no serà més que una anècdota. Però no deixis que manipulin els teus actes, tu sempre has tingut bones intencions envers ells des que van arribar a Denver i no t’ho han sabut valorar i molt menys agrair....
Tu no canviïs mai, ens agrades!!!
Que rastrero lo que han hecho no? no saben defenderse solos? ah no! que como dices no saben ir de frente! I get it!
Acabe de llegir tota la història, i és absolutament indignant. Indiferència, Lau, fes-me cas. Que no t'ulceren. No paga la pena.
Un abraç fortíssim. Maite.
Publica un comentari a l'entrada