Dissabte passat estaguérem al Great Sand Dunes National Monument, es a dir, a un desert de sorra que hi ha al sud de Colorado. Com podeu vore sorra en veguérem poca perqué estava tot cobert de neu però sincerament pensem que serà molt més bonic ara que sense neu. La sort és que feia solet, i caminar per la neu amb el solet te el seu punt. A més varem vore cèrvols i tot. De camí soparem en un "restaurant", mare meua a qualsevol cosa li diuen restaurant!!!! Són super-coents decorant: flors de plàstic, paret empaperà i florejá, cortines de color salmó, mobles de fa 15 anys...i se suposava que era un restaurant bé. Aixó si, el cambrer em va felicitar pel meu accent italiá quan vaig demanar "scalopine di pollo al limone". Com desitgem menjar-nos unes llonganisses i una sipia, collons!

Hem agarrat por al fred i venim ara mateix de comprar-nos un parell de pantalons i un parell de xaquetes impermeables i calentetes...ummm....la xaqueta de Ramon mola-mil. Ara estem amb una cerveseta a la ma relaxant-nos i escrivint-vos.

Yesuuu, em fa molta il·lu que escrigues al blog...fes el favor d'enviar-me frases cullerenques per al nostre diccionari local...frases tan cèlebres com "sembla que el rei li guarde els porcs" o paraules com "entoldar" o "la clèc".

Bé, bé, Ramon ja te dos alumnes noves i jo continue com sempre, contenta, desitjant que arriben les vacances de Nadal.

Ale, vos deixem que anem a vore una pel·li i a dormir. Ací ja ha arribat la neu i el fred però, com algú comenta, les cases i tots els llocs estan ben preparats, a més el clima és molt sec. Així que crec que passareu més fred vosaltres que nosaltres. Besets i morrejons per a tots i totes i sort en la lluita contra Font de Moraaaaaa!!!

Happy Thanksgiving Day

Feliç dia d'acció de gràcies...quantes voltes ho haurem vist a la TV i ara, Ramon i jo, tenim l'oportunitat de viure-ho en directe. Si, ahir fou el dia d'acció de gràcies i ens convidaren al típic sopar amb tito al forn.

El dia res d'especial: està tot tancat i a partir de les 11 de la nit les botigues obrin amb rebaixes durant 4 dies.

El sopar: espectacular. Que boooooo!!! per al nadals de l'any que ve Ramon i jo volem fer tito, jaja. A banda del tito hi havien uns 6 o 7 plats diferents i 6 o 7 postres diferents....ummmm.

Ara si, això de sopar seria relatiu perque quedarem a les 4 de la vesprada, a les 6 ja estavem tots mig contents i a les 6.30 ja començà a anar-se'n la gent. Els Spanish i francesos els últims, clar. Se n'anarem a les 8, no perque tinguerem ganes sinó perquè veiem als amfitrions cansats.

Ramon i jo cap a casa i la resta se n'anaren a consumir a uns outlets que estan prop de Denver i obrien amb rebaixes...el consumisme compulsiu ací és una manera de viure.

Per sort no ens ficarem trages especials com ens recomanà el pare de Ramon perquè la gent anava prou normal. Ramon, si et fem cas ens passa com a l'ambaixada de Madrid, que anarem enjoiats i tot i allò era com el Prop.

Bé, vos deixem unes fotos tallant el tito, obrint el vi i Ramon amb un amic octogenari que vol que li traduisca les seues memòries a l'espanyol...Ramon traductor. Els que estan mirant com tallen el tito són el director i la dona (François i Carmen). Per cert, acabí dient-li a François: "tu lo que tienes que hacer es coger una plaza de director en Valencia y contratarme a mi"...jajaja, sóc marimandona fins i tot amb el meu director!

El comiat

Que tristes es queden les nostres ànimes després de la teua partida. Hi ha gent que en aquesta vida que et vol desinteresadament, de la qual aprens i disfrutes amb la seva estima, la seva companyia...Quants records has deixat a les nostres ments!!.

La persona que torna a la terra on viu i és feliç, ens ha fet passar molts bons moments, ens ha fet riure moltíssim. Amb ell hem tingut converses interesantíssimes, m'ha donat consells com sols ell sap fer-ho i amb l'elegància que el caracteritza. La humiltat i el respecte que m'ha transmés és digne d'admirar. La teva familía ha d'estar orgullosa de tu. Jo ja sabia que eres una gran persona i a la Laura també li ha marcat. Ara ell ja té un lloc dins del cor d'ella. Al meu ja el tenia, però, després de acomiadar-lo a l'aeroport i al marxar nosaltres altre cop cap a Denver, el sentiment de que l'espai que ocupa ara dins es molt mes gran. No es mesurable ni amb metres.

Hem plorat al deixar-lo marxar, l'emoció era tan gran que al nostre cotxet no podiem ni parlar. Durant una llarga estona el silenci barrejat amb els records, ha fet que el trajecte haja sigut interminable. I les llàgrimes han caigut. Laura i jo ens hem sentit tristos per la teua partida.

Recordes les sessions de Prision Break, les cervesetes, els vaitgets a Loveland, les partidetes al billar, els breakfast, els menjars que ens has preparat, els passegets per Denver, The Church, les compres biològiques, etc...? Puff hi ha tantes coses i tants moments que no s'oblidaran...

Carlos, Bazo, gràcies per la teva amistat, gràcies per haver-me ajudat sempre, gràcies pel teu somriure de pillastre i de la teva mirada ¨acero azul¨. Gràcies per haver-me ensenyat a no caure esquiant i per tot l'equipament, gràcies per ser com eres. Ets una gran presona i un gran amic. Recorda que aci tens la teva casa sempre que vullgues i que jo estic i estaré per tot alló que necessites. Com sempre un abraç ben fort i un bes dels meus.

Laura: Carlinhos jo només vull dir-te que no pense anar a The Church fins a que no tornes a vindre i assagem el nostre ball de Queer as Folk. Gràcies per vindre, per passejar al meu home i fer-nos els dinarets tan bons. Besets i mirades d'acer blau. ;)...en un mes m'has enganxat a dos series, el que mai m'havia passat...Viva el castigadorrrrr!!!!

Las ketchup

Agarrant el fil de la proposta dinamitzadora de Ramon. Vos deixem la recepta del ketchup que hem fet hui (més Carlos). És el que tenen els diumenges sedentaris de Denver: hem vist una pel·li, hem fet paella (més Carlos), hem vist tres capìtols de Prision Break, hem dormit, comprat, i ara tornem a vore altra pel·li, hem fet hambugueses caseres de búfal (més Ramon), i, l'èxit del dia: hem fet ketchup caser (més Carlos).....boníssim, per això vos deixem l'elaboració al blog.

Ingredients:

- 2 kg de tomaca triturada

- 1/4 de l. vinagre de poma

- 3 dents d'all

- 1 ceba

- 1 xorretó potent mostassa

- 1 culleradeta de café de jengibre (no sabem com es diu en català...Sergi ja tens feina)

- 3 xorretons potents de mel

- 1 punteta de pimentó roig

- 1 punteta de bitet

- sucre, el necessàri depenent de l'acidesa que vulgues

- sal

- un xorret d'oli d'oliva

Elaboració:

1. pelar la ceba, picar els alls i barrejar-ho amb la tomaca triturada.

2. ficar-ho a foc suau i afegir la mel, el jengibre, el pimento-roig.

3. deixar-ho al foc suau durant un hora (més o menys), remenant-ho de quan en quan.

4. colar-ho amb colador finet i tornar-ho a ficar al foc fins a que tinga una bona consistència.

5. rectificar de sal i de sucre i tirar-li el xorret d'oli d'oliva que li dona lluentor.

La nota del xef: El més important és la proporció entre tomaca i vinagre. Els demés elements són per a aromatitzar i es poden afegir o llevar altre herbes (timonet, orenga, pebrella...).

La neu!!

Per fí ja ha arribat. La primera nevadeta a Denver. Ens em alçat a les 7'15 del matí, la Laura primer clar, i ha vist com entraven els floquets de neu dins el balcó. Està nevant! i ha vingut al llit. Quan la informació ha arribat als meus oits, m'he sentit com quant recollia els regals de nadal a la catifa de casa del meus iaios a Patraix. Aquella emoció de l'infant innocent.

M'he alçat després de l'abraç amb Laura i he eixit al balcó per gaudir del fenòmen i fer aquestes fotos que veieu. Estem debatint si eixir cap al Bryce Canyon o voltar per una zona mes propera, aixó si sense oblidar que serà tota una aventura. Vos mantindrem informats. Besos a tots. Ramon

Els poca vergonya

Vos tenim abandonats i abandonades, ho sabem i ho sentim. Ramon i Carlos sempre estan esquiant o amunt i avall. I jo amb la classe nova vaig de cul i no tinc quasi temps per a res.

El dissatbe, això si, férem una escapadeta a les Muntanyes Rocallosses. Com veieu a les fotos és natura en estat pur (o quasi). Veguérem un fum de cèrvols que no sabérem dir que eren (a vore si ens ho dieu vosaltres, semblen els del Pare Noel), un llop creuant la carretera amb por, esquirols...de tot.

Hui dilluns i bon dia, a currar una i a esquiar altres. Li han agarrat el gustet i Ramon diu que ja pega bots i tot, m'ho crec.

I pel demés, ací continuem igual de bé. A l'escola vaig acoplant-me a la nova classe...per si eren pocs ara va i es matricula un altre xiquet....en serem 19!!! mare meua. No vaig a pensar-ho que m'agobie, jaja. I per ahi que? com va la crisi? em sembla que han ficat massa esperances amb l'Obama però ja ho vorem tots. I el temps? ací encara fa bon temps i tot és amenaçar però la neu no arriba. No es deixeu enganyar per les fotos, a les Muntanyes feia fred però a la ciutat s'està bé.

Bé, vos deixe, a vore si Ramon s'anima a escriure. Ara se n'ha anat amb Carlos a fer una volta i jo aprofite la tranquil·litat del mini-pis. Un bes ben fort! quan veniu?

Moltes gràcies

En primer lloc, agraïr a la meua familia i a la Laura tot el que han fet per mi al llarg d'aquest dia. Les fotos i la festa sorpresa m'han encantat. La veritat es que no ho esperava, ni sospitava res de res. Si vos sóc sincer crec que és la primera festa sorpresa que tinc per celebrar el meu aniversari des de que vaig sortir de casa els meus pares allà per l'any 1997 o 1998. Ja ni ho recorde. Tota la vostra estima m'ha fet molt feliç, m'he sentit com un xiquet i aixó, no s'ho podeu ni imaginar, és d'agraïr. En segon lloc als meus amics que m'han enviat correus amb fotos i felicitacions, com també als mes atrevits que no s'ho han pensat bé i directament m'han telefonat, quin factura deu meu!. Gràcies per poder sentir-vos les veus Juanjo i Edu. A la resta que heu deixat els vostres comentaris a aquest Blog vos diré que desitge fer-me una paelleta al marenyet amb vosaltres i/o una bona calçotada amb un bon vinet i unes birretes, jejeje. La veritat es que m'havia fet a la idea que passaria el meu aniversari sols amb la Laura, però no ha sigut així. He sentit a milers de Kilometres, ja ho sabeu, la vostra estima i la caloreta que desprenen els vostres cors iaixó ha sigut el millor regal que m'han pogut fer mai a la meua vida. Bé i les flors, la pilota de futbol americà i l'entrada per a vore els NuggetsVSLakers que m'ha regalat la meua estimada Laura: el meu primer partit de la NBA!!! Com veieu sóc feliç, i tot gràcies a vosaltres!....per cert, ja tenim cotxe i el primer que hem fet ha sigut penjar-li el banderí de les festes de St. Cristòfol de Cullera, frikada-regal de Domingo.