No queda res

Jo no se que ha fet Ramon que ha llevat d'ací la meua felicitació d'aniversari, xeee, ja l'agarraré de les orelles.

Bo, ací ja respirem l'airet de la mar de València. Anem un poc de cap amb el treball, el canvi d'escola, el canvi de pis, la compra d'un cotxe nou i alguna cosa més, però estem contents perquè després de tot això toca vore-vos i besar la terreta.

Ja anem fent balanç de l'any que hem passat i pensant en com fer que l'any que ve siga millor que aquest...però això està fet.

Quin temps fa per ahi? ja m'estic imaginant en la mar i no com ací que un dia fa 25º i l'altre 9º, així no n'hi ha manera d'aprofitar la piscina ni encertar en la roba que et fiques.

Bé, jo he entrat simplement per a deixar-vos algunes fotos: de Ramon fent una barbacoa, de les muntayes de Winter Park i de mi patint dins d'un jacuzzi també a les muntanyes en una casa que ens deixaren un cap de setmana (ja sabeu, estem envoltants de Rockefellers).

ANIVERSARI FELIÇ

Arribares a la nostra vida de la má del Ramon com és natural!

Les primeres fotos que tenim teues son de les noces


Que guapa!!!!!

I LES DONES DE LA FAMÍLIA TESTIMONIANT EL TEU SI (no el pots tornar jeje)

I com sou uns exploradors del món Aigua pel mig! posareu
i així fotos teues tenim des de Denver.
1ª foto teua al bloog


Al setembre ens presentares al teus nou companys/es espanyoles

I part d'americanes

Com no! al xiquets, però et dediquem la d'octubre on TU apareixes

Laura feta una “dama” , va amb la direcció de l'escola a sopar

La neu a arribat i gaudeixes d'ella.

ALEGRIA Visita d'un amic des d'Espanya

La partida de l'amic i la tristor ompli les vostre ànimes

En l'abril per fi Laura i els seus xiquets/xiquetes:

El bon treball teu ha donat fruits:

Ho demostren les teus paraules:
“quina alegria dona vore-los aprendre! Hui els pregunte a tots "una palabra que empiece por JE" i em diuen JEFE. I salta una: o JEFA (ja els he fet feministes). Els pregunte: "quien es la jefa de esta clase", i a coro: "TUUUU".

Que tingues un dia MOLT FELIÇ
LA TEUA FAMILIA:

LA IAIA, els pares: RAMON-CARME I LA CARME

Ajudes als USA

Una de les meues feines es donar classe de rehabilitació a una xica que esta paraplègica desde que tenia 17 anys per una caiguda d'un cavall. Heather no pot menejar la meitat del seu cos, ni obrir completament les seves mans i la teràpia dintre de la piscina la ajuda. El govern americà te una red d'ajuda per a les persones que tenen dificultat de mobilitat. Consta d'un servei de transport completament gratuït, on la persona que el necessita telefona amb antel.lació i el bus va a buscar-la allà on es trobe per portar-la a casa. Desconec si aquest servei també funciona de nit, però el servei diurn sé que funciona molt bé. Altre avantatge que tenen les persones amb falta de mobilitat es la subbenció econòmica. A Heather l'acompanyen sempre dos persones, una xica i un xic, per ajudar-la a canviar-se de roba, alçar-se pel mati, cuinar etc...Aquestes persones són contractades pel govern de Colorado com a assistents i és l'estat qui els paga per realitzar aquesta feina. En el meu cas, el treball que jo realitze esta considerat com una teràpia alternativa a la rehabilitació medica que ella fà a l'hospital i també és l'estat de Colorado el responsable de pagar-me. D'aquesta forma Heather reb tot tipus d'ajudes econòmiques. Clar tot no es de color de rosa, la ciutat de Denver, com la majoria de les ciutats en les que he estat, encara ha DE FACILITAR els accesos per a les persones amb cadira de rodes, com voreres, parcs etc...els queda molta feina per fer encara per aconseguir una ciutat sense obstacles.

Ramon

l'Obamisme es desinfla

Com no una vegada més les promeses electorals són incumplides de forma gratuïta. Aquest comportament està esdevenint en costum a la majoria de nous mandataris. El govern americà encapçalat per l'esperança negra (aixi qualifiquen alguns a Obama) comena a fer aigües. Pareix que quan un nou presiden arriba al despatx oval, apareixen els fantasmes que hi havien amagats sota la taula. L'utilització de la tortura com a metode rutinari per els militars americans a Irak i altres indrets és condemnat publicament pel president qualificant d'inacceptable aquests metodes, però amb les seves "trampes" per protegir els torturadors. La negativa de jutjar als implicats i de depurar responsabilitats desapareix com la boira a l'alta muntanya quan surt el sol. Té més pes la "proteccio" dels militars i dels secrets de l'estat, que els drets humans i la convenció de Ginebra. Res de nou no? Aixì doncs Guantanamo continua en funcionament sense que els Democrates es possen dacord sobre les possibles solucions, que baix el meu punt de vista depenen més d'una voluntat política ferma que de problemes burocràtics i/o de gestió economica. Amb l'excusa de la seguretat (com feia el govern de Bush) els senadors demòcrates es neguen a rebre els presos als seus estats i a oferir-los unes garanties minimes per tenir un judici just. Si els governants no poden fer front als fantasmes que els impedeixen millorar o apostar per una nova forma de fer politica, quina es la seva funcio? Al cap i a la fi a mi no m'ha sorprés que al nou president "no el deixen complir" les seves promeses. Era d'esperar. Per desgràcia si es puguera condemnar el incompliment d'una promesa electoral sota sanció o inabilitació del politic en questió, crec que les coses canviarien. Però aixó ja ho va intentar LLuis Llach amb el govern de Felipe Gonzalez, denunciant al mateix per l'entrada a l'Otan i la sentència dels jutges tots recordem quina fou. Pareix que la democràcia actual està més buida de contingut del que ens pensem. O això sembla.

Ramon

Un país imaginari.

Vull viure a un país,
on la gent s’estime la seua parla,
on tots sigam respectats,
els xiquets i xiquetes,
juguen als mateixos jocs
que jugaven els seus iaios.
I puga’m gaudir
de la música i cançons,
en la nostra pròpia llengua.
Un país
sense por a dir el que penses,
i no sentir-te com un estrany
al pati de la teua casa.
Poder opinar en veu alta
que: El que veig ja no m’agrada!
i no haver de mesurar paraules pel que puga passar.
Jo,
vull viure a un país
on poder mirar als ulls de la gent
i veure el reflex
de la solidaritat desinteressada.
Que ajude als que viuen al meu costat,
a realitzar-se com a individus
i que articule els mecanismes,
per que tots i totes,
tinguem les mateixes oportunitats.
Un país
amb una industria i cultura pròpia,
que alimente a la seua societat,
que millore les necessitats del seu poble
i on els resultat econòmic,
no siga mes important,
que els seus valors humans.
Vull viure a un país,
sense manipuladors professionals
sense parlamentaris demagògics,
que utilitzen la ignorància
per allunyar-nos els uns dels altres,
creant barreres i alçant fronteres imaginàries,
que enfronten a pobles veïns,
que tenen una mateixa parla.
Un país
lliure de criminalitzacions polítiques.
Que no cedeixca terreny a una economia depredadora,
sinó que defense al qui treballa la terra pròpia,
fora d’urbanitzacions milionàries
que destrueixen els seu paisatge natural
i que condemnen a generacions futures,
a haver de caminar sobre asfalt.

Jo,
vull viure a un país
on es tinga cura dels seus barris,
dels seus edificis,
dels seus carrers,
de la seva costa, de la seva natura,
on es respecten les seves costums
i on s’ajude a enlairar,
els somnis de tots els seus ciutadans.
Un país
d’Ovidis i Fusters,
de dolçaina i tabalet,
de pilotes de baqueta
i de cabassos fets de vimet,
de campanàris i mercats,
un país amb un nom propi
un país imaginari anomenat... País Valencià.

International Bash

De tots i totes és sabut que els festivals de xiquets són prou avorrits, sobretot si són molt xicotets i no poden fer massa coses. Ahir, d'11am a 5pm fou el Festival Internacional de la meua escola.
Després de 2 hores soporíferes amb xiquets ballant al corro, alçant les manetes i cantant cançons infantils, isqueren els meus dimoniets i revolucionaren a tots. Mira si els agradà als americans "La chica ye-ye" que els varen fer repetir l'actuació. Vos deixe el video. Se que no és res de l'altre món però penseu que tenen 5 i 6 anyets. Aiiiii, que me'ls mengeeeee!!!!

Me and you

Hem anat al nostre primer partit de Baseball!! Però tot s’ha de dir, considere que és un esport interessant per a vore’l al sofà de casa o amb un americà fanàtic com a company dins de l’estadi i per aquestes terres tenim uns quants. La veritat es que l’edifici està molt ben fet. Un gran punt al seu disseny es que pots estar consumint i vore el partit al mateix temps, molt americà no? Altra cosa que em va semblar ¨diferent¨ va ser que hi havia una zona de fumadors fins i tot a un estadi a l’aire lliure i això va fer rabiar alguns acompanyants que teníem. Varem anar amb Luis i unes amigues d’ell que havien vingut de visita. Imagineu-vos-les entrant a l’estadi i vinga el crit: Pero que guapo, estamos en america, parece una pelicula!! Repetien una i altra vegada cada cop que veien alguna cosa típicament americana. Clar si estàs ací, això implica fer-ho constantment. Jo també vaig tenir la meva dosis d’americanisme en el moment en que les birretes ja estaven fent la seva funció i el joc s’aturà. La gent es va alçar a cantar tots junts una cançó. I no va ser l’himne nacional. Varen cantar una cançó referent al baseball, mes o menys deia que el joc era divertit i rendia tot tipus de tributs sobre el mateix. Tot acompanyat de la pantalla gegant amb el karaoke. I ale, alegria!! Tots en peu i a ballar i cantar. La veritat es que ens ho passarem molt bé. Més tard férem una xicoteta peregrinació a Streets of London, lloc on ens serveixen bona cervesa de tiraor i barata. Una gran nit.

Ramon.

Doncs si, tota la raó, fou molt divertit. Ara hui toca partit València-Madrid a casa els pares d’Andreas, un alumne meu. Coincidències de la vida, el seu iaio és d’Algemesí i està a Denver de visita. Ara mateix estic fent dos truites de creïlla per a portar-les de tapa. Des de que estem ací ens hem fet “mestres tortilleros”, és l’únic menjar conegut que ix bo ací.
La primavera ja ha arribat a Denver. La gespa i els arbres tornen a ser verds i tots els jardins llueixen tulipes, margarides, liles. És molt cridaner. En realitat, el temps a Denver sempre enganya. Una dita diu: Si no t’agrada el temps de Denver, espera. De fet les piscines, encara que ja fa calor, estan tancades. És tradició que s’obriguen totes el Memorial Day, el darrer dilluns de Maig en el qual es recorda a tots els morts en les guerres, que deuen ser uns quants.
Pel que fa a la grip A (o del porc), ací no estem notant res. Ja se que l’eufòria inicial ha passat però ni al principi es feia notar. A l’escola simplement ens rentem més les mans, els xiquets ja no tenen llustre de tant de sabó i poc més. Pel que veiem a RTVE per internet, a València n’hi ha prou d’infectats.

I poc més vos conte. Esta vegada obviaré parlar dels meus xiquets, hahaha. No vos deixe cap beset, vos el done en directe d’ací un mes!!! Anit estiguérem fent una llista amb tot el que volem dur-nos de València quan tornem...les botifarres i les llonganisses són prioritat.

Laura.

Vos deixem unes “Xicotetes diferències entre ací i allí”:

- No celebren el dia del treballador l’1 de Maig sinó l’1 de Setembre.
- En l’equivalent al que seria la zona blava, si a algú li ha sobrat temps i et passa el seu tiquet et poden multar. A la nostra amiga Patricia li passà, una persona la va vore quan agarrava el tiquet d’altra persona per a aprofitar-lo i la van multar. Xivatos!!!
- En molts barris hi ha cartells on t’adverteixen que a banda de la policia els veïns també estan vigilant-te. Es a dir, si fas alguna “il·legalitat” i et veuen criden a la policia i et denuncien.
- Si et demanen un cigarret pel carrer automàticament te’l paguen a un dolar.
- Els xiquets no solen donar besos. Normalment si li dius a un xiquet que et done un bes, et donarà una abraçada.
- Pel carrer n’hi ha dispensadors de premsa. De vegades gratuïts, d’altres pagues un dolar i la “caixa” s’obri per a que pugues agarrar un diari. Segur que ho haveu vist.