Dissabte de congrés

Ben segur que molts de vosaltres haureu anat a alguna conferència, congrés o seminari per a aconseguir crèdits per a la Universitat o simplement pel gust d’aprendre alguna cosa. Hui dissabte he anat a un sobre Educació Infantil que m’ha pagat l’escola. Jo no se si seran tots iguals però aquest és digne d’un escrit al blog.

Fiqueu-se en situació, per favor.
En primer lloc hem entrat a la sala de convencions d’un hotel als afores de Denver: típica decoració americana amb moqueta de colorins impossibles, parets entelades, cadires verdes, i al fons, l’entaulat voltejat per una cortina blava. No podia faltar, és clar, la paradeta per a vendre materials educatius, i no tant educatius perquè també podies comprar polseres.
Seríem almenys 300 persones, la majoria mestres i, per això, la majoria dones. No està massa ben mirat que un home es quede sol amb xiquets dins d’un aula. Hem assegut. Davant nostre, una mestra d’uns 60 anys amb el pèl fins a la cintura tintat de ros i unes ungles d’uns 3cm pintades de blau...i així moltes, jajajaja.

Segons la meua experiència aquests congressos solen ser soporífers, amb un catedràtic de no-se-qué que solta el rotllo i se’n va. Doncs no. La meua sorpresa ha estat quan han aparegut sobre l’escenari una dona major i un xic fent un show com si foren Jose Luis Moreno i Mari Carmen. Mare meuaaaaa! Deuria haver dut la càmera!!! La dona no parava de riure com si fora Loreto Valverde i ell li seguia la corrent.

El primer que hem fet ha estat presentar-nos a les persones de davant i darrere...i totes com si estiguérem donant-nos la pau en l’església.
El seminari ha estat bé, sobretot divertit, i com es nota que els americans s’ho saben muntar: ens han donat un dossier on faltaven paraules, el que no et deixava perdre el fil perquè havies d’anar omplint-les, hi havia una pantalla on de quan en quan projectaven imatges que recolzaven el que anaven dient, música, dinàmiques de grup, voluntaris a l’escenari. Altra gran diferència entre ací i allí, normalment quan es demanen voluntaris la gent dissimula o refusa eixir però ací es pegaven per pujar a l’entaulat.
He acabat de flipar quan s’han ficat a cantar Happy Birhday perquè s’han enterat que una assistent al seminari complia anys.

I el remat ha estat al final quan la ponent s’ha ficat a parlar de la importància de ser educador i s’ha emocionat. S’ha ficat a plorar i ha acabat contant-nos que la seua filla morí l’any passat i sa mare fa dos anys. Quan m’he adonat estava mig auditori plorant i jo intentant dissimular la risa. Són molt sentits estos americans!!!

Xicotetes diferències entre ací i allí IV

- L’horari és molt centreeuropeu: es sopa a les 7-8 i a les 9 ja es dona per acabat el dia.
- Canvien l’hora abans que a Europa, amb la qual cosa per un curt espai de temps, estem a 7 hores de vosaltres i no a 8 com habitualment.
- El sentit del ridícul, en general, no existeix, sobretot a l’hora de vestir. És una cosa que m’agrada encara que parega que no. No segueixen tant la moda com nosaltres. Una de les raons pot ser que no hi ha cadenes grans com Zara, Mango, Springfield, etc. que són assequibles per a tothom, tots anem a comprar allí i acabem vestint iguals. Ací les cadenes són de marques cares. Segur que n’hi ha més raons.
Les meues xiquetes són un exemple clar del que vos dic. Es vesteixen d’una manera impensable: a Oriane li agrada ficar-se vestits i a sota faldes, a Sonali li agrada combinar les calces de lleopard amb els vestits a cercles rosa...i així totes.
- Per a nosaltres les marques americanes de cotxes són tot un luxe (cadillac, dodge, etc.), ells prefereixen les marques d’importació (supose que els nacionalistes no, jeje).
- Per a comprar tabac i alcohol estan les licoreres que normalment són d’immigrants. Als supermercats només venen cerveses de baixa graduació.
- Supose que a la TV voríeu que en Març es celebra San Patrick o Sant Patrici. És una festa irlandesa que consisteix bàsicament en vestir-se de verd i beure cervesa tot el dia. Si no vas de verd et peguen pessics, com a mi per exemple.
- Els bombers són herois i, a més, molt demandats. Per a qualsevol cosa criden els bombers i allà van ells a tot hòstia i sense tallar-se ficant les sirenes per a que es sàpiga que són valents. Quan dic que els criden per a qualsevol cosa es de veres, això de baixar gats de l’arbre també.
- La policia és DÉU. L’altre dia creuaren dos cotxes amb sirenes enmig d’una de les avingudes principals sense causa aparent...i a vore qui els diu res.
- Si tens un accident de trànsit, per xicotet que siga, no pots moure el cotxe fins que vinga la policia encara que estigues enmig de la via i talles el pas.
- Eres culpable fins que es demostra el contrari i no com a Europa que eres innocent fins que es demostra el contrari.
- Quan es canvien de casa, si volen desfer-se de mobles i altres coses les venen en el carrer. És el que diuen un yard sale on pots trobar coses molt barates.

Mireu, avui he treballat amb la Laura a l’escola. A l’hora de l’esbarjo, cansat de jugar amb els xiquets m’he assegut a un banc que tenen al pati. En aquell moment la Laura ha aparegut. S’ha assegut al meu costat mentre jo estava mirant el guirigall que munten els xiquets corrent amunt i avall, externs als problemes de la vida quotidiana que patim els majors i en definitiva completament ignorants al que pasa a la resta del món. Laura m’ha mirat amb cara de preocupada, estava buscant les paraules que havia d’utilitzar i al final l’únic que li ha sortit ha sigut un... he de parlar amb tu sobre un tema. Per experiència sé que quan algú utilitza aquest tipus de frases es per que et va a dir alguna cosa que no serà agradable d’escoltar. Amb uns segons d’espera i prenent aire li he preguntat: Sobre que? Ràpidament ha contestat: Sobre Pepe. I ahi ha acabat la conversa. No calia dir rés mes.
La situació al pati no m’ha deixat estereotipar tot el que em venia al cap i he aguantat ¨el tipo¨ com he pogut. Ara sé que la felicitat que transmetien els xiquets m’ha ajudat mes del que em pensava. He acabat de fer feina al D.I.S i he agafat el cotxe per donar classe a Nikola (un alumne meu de Castellà). Mentre conduïa anava pensant i pensant. Aquells minuts conduint se m’han fet eterns, pareixia que mai arribaria a casa del xiquet. Una volta aparcat i apagat el cotxe, m’he dit: Ramon Pepe ha mort avui i tu has de fer alguna cosa i dedicar-li a d’ell.

Pepe, amic i company inseparable del meu pare. Home de principis i conviccions admirables, amb un fort caràcter que l’ha fet mantindrés ferm fins al final,estic convençut. Aquesta persona es per mi un exemple d’honradesa i al mateix temps d’admiració. El considerava part de la meua sang, sense realment ser-ho. Persona que sempre ha posat el muscle perque els amics es recolzaren, aquest home m’ha vist créixer com he crescut, com un taranvana i sempre li ha dit de mi: ¨qui té bona fusta, té bona fusta¨. Però sabeu que? Que no estava encertat a al 100%. Jo sóc com sóc gràcies a exemples com el seu. Hi ha gent a la tens com a referència ki Pepe era un d’ells. Així meu va transmetre a l’eixida de la caverna de Pamplona i en múltiples converses que vaig tindre junts molts anys després. Un home que sempre mirava als ulls quan parlava i escoltava. A mi sempre m’ha semblat que tenia la mirada de la saviesa. Humil a mes no poder, sabia com tractar el caràcter fort del meu pare. Tot un mèrit, creeu-me. I sobretot i no m’equivoque, amant dels qui l’estimàvem.

Així que avui, després de la classe, sense haver soltat ni una llàgrima, he anat a entrenar. Sé que li diria Pepe al meu pare, amb la seva veu ronca i el bigot mig groc del tabac ¨el teu fill quins collons té, xé!!¨. Després m’he endinsat al silenci de l’aigua. Quan he eixit de havia fet 100mtr. Son teus Pepe. Son teus. Ara ja puc plorar-te. Descansa en pau.

Pare t’estime i tot el que aconseguisca serà per a ell, sé que això li haguera agradat.

Ramon

El pròxim no ens el perdem

Després d'una llarga absència, em retrobe amb vosaltres per a parlar-vos de bona música. Més exactament de Blues. De tots es ben sabut que la música allibera i alegra les ànimes i quina millor manera de tornar al nostre blog que parlant de un gran músic. I com he aprés d'un bon amic (Xesco) he investigat una mica sobre Joe Bonamassa.

Aquest home va nàixer a Utila, New York i a l'edat d'11 anyets tocava Country, Jazz i Heavy Rock en directe en diversos locals de la ciutat neoyorquina. A mesura que aquest xiquet prodigi va anar creixent, es va influenciar dels grans guitarristes de Blues com B.B king, Eric Clapton, Jimmy Page i molts més. Segons la Wikipedia Bonamassa diu a una entrevista que els tres discos que mes l'han influenciat són (apunteu) John Mayall & the Bluesbreakers amb Eric Clapton (the 'Beano Album'), Rory Gallagher's 'Irish Tour' i 'Goodbye' by Cream. Jo realment l'he descobert gràcies a altre amic i gran aficionat al blues, Juan Espinosa, que per a mi es un gran guitarrista i em va informar de qui era Joe Bonamassa. Nosaltres no hem tingut la sort de vore'l en directe el passat divendres, però, almenys si de escoltar-lo. Vos el recomane amb gran entusiasme si vos agrada gaudir dels sons d'una guitarra elèctrica, que sota el meu punt de vista personal i modest, Joe fa sonar de forma increible. El disc que va vindre a presentar a la sala ¨Ogden Theatre¨ es diu ¨the Ballad of John Henry. Altra curiositat. En aquesta sala han tocat tots els grans de la música, Janis Joplin, Led Zeppelin, Elvis, Jimmy Hendrix, The doors, etc... Així que ahí teniu la meua recomanació musical, ara sols vos queda sentir-la. I també escoltar-la.

Ah, se m'oblidava el 2 de juny ens visita Leonard Cohen a Red Rocks. Amfiteatre a l'aire lliure que te, com els seu nom indica dues ¨muntanyetes¨ de pedra de color roig. Aquest si que no ens el perdem. Besets i llarg vida al Blues!!

Ramon

Amic fidel

Tot començà una vesprada al carrer Túria, estava al Yerba buena fumant-me uns petes amb els amics, quan arribà un xic del barri que jo coneixia. Duia un gosset blanc amb unes taques tigrades a la cara i altra al rodona al cul. L’animalet es va apropar a mi i es posà a mossegar-me els cordons de les sabates. Jo estava treballant de femater a FCC pel barri del Cabanyal i vivia a un pis de Russafa amb uns amics. En aquella època feia poc que havia eixit de casa, tenia 18 anys i la meua vida era un desastre, com ho va ser durant molt anys. Parlant amb aquell xic em va dir que no podia fer-se càrrec d’ell, que vivia amb cinc gats i era massa folló. El volia dur a la perrera. Com no, vaig mirar als ulls com m’explicà el meu pare que feia la tia Maribel per triar un cadell. Olorava com un gos de casera i... la decisió estava presa. Amb la meua moto i amb algú que no recorde ara (crec que Angel o Amanda) el vam dur al piset Russafí.

Batejat altre cop, el anomenarem Sutagar. Un nom triat pel seu significat, foc i garra. Com també per ser el nom d’un grup basc heavy que m’agradava en aquells anys. Així va ser com començarem a créixer junts.
Passarem a viure a Velluters. La casa era de la meua tia Regina. Recorde perfectament aquells dies... quan arribava a casa i em rebia amb alegria. La nostra relació va créixer, no sense complicacions. Aquell gos era molt intel·ligent. Un dia va obrir el rebost de la cuina i es va menjar mig quilo de sucre. Açò va ser sols el principi. Es passava el dia tombat al balconet prenent el sol, jugant amb la pi i amb la corda i fent-me carinyets, llapant-me les cames, donant-me debesets.

Allí va conèixer a moltes companyes de pis i moltes situacions que quedaran dintre de la meua memòria. Però hi hagué unes quantes que ens uniren molt.
Al les nits d’hivern quan entrava el vent per una finestra de l’habitació que no tancava be, dormíem junts al llit. I a l’estiu als meus peus.
Moltes aventures vam passar, carnestoltes de Benimaclet, nits de parranda pel Carme, bevia dels cubalitres que la gent tenia al terra i anava de bar en bar buscant femelles. Mes d’un amic el veia per ahi, l’agarrava i m’el diua al bar on estaguera jo.
La verema a Cenizate també va ser tota una aventura per als dos. I els anys anaren passant.
Era increïblement llest i bon guardià. Obedient si el cridaves amb convicció. I sobretot amb un geni fort com el seu nom indicava. Mes d’un amic i algun familiar, té les seves dents marcades. Realment quan volia podia ser un cabró, com deia Amanda. Podría contarvos milers d'històries d'aquell gos carinyós i protector, però, no acabaria mai.

Que es pot dir d’un amic fidel que saps que et va a deixar?

La vida passa senyors i senyores. I tot sacava. També pel Suta. Quan ens veníem a Denver tot era pensar com meu faria per dur-lo ací. I Laura sap quantes cases hauré mirat amb jardí perquè pogués córrer i tenir el seu espai. Però no ha pogut ser. Una malaltia crònica m’ha forçat a adormir-lo eternament. Desgraciadament no podré estar allí per donar-li un bes abans del seu viatge, però si que recordaré per sempre el seu amor incondicional, la seva fidelitat i tots els bons i dolents moments que em viscut junts. Ara estigues on estigues corre, salta i menja com sempre has fet. Ens tornarem a vore o aixó espere. Gràcies Sutagar, t’estime ara i sempre. Bon viatge amic fidel.

El teu amo Ramon

Pd: Gràcies Vicent per tot el que has fet per mi i per ell. T'estic molt agraït i aixó no teu podré pagar mai. Gràcies també a totes aquelles persones que heu estimat i cuida't del Suta quan jo no he pogut. A Laura, Mare i Pare, Iaia, Angel i Juanjo, Amanda i moltes més. A tots vosaltres moltes gràcies. Ell també vos estimava

Fotos

És tard i no tinc ganes d'esciure però acabe de passar unes fotos i tinc ganes de compartir-les. Les de sota són dels meus xiquets i xiquetes...que guapos mareeee!!! I ací teniu a Ramon-esquiador-rus i a Laura-fin-de-fiesta. Besetssssss

Fotos