New York, New York is a wonderful town!

Al principi d’estar a Denver vos deia que teniem constants referencies cinematografiques, ara que hem estat a New York City vos puc dir que, com a turista, es viu directament dins d’una pel.licula.

NYC es una ciutat per a viure-la mes temps, com a minim dos anys. Hem tingut la sort de coneixer-la de la ma de Natalie, Bill i Bella i ells mateix ens han recomanat que per a coneixer NYC t’has de passar dos anys, el primer es simplement d’adaptacio. Nosaltres hem estat nomes 4 dies i pensavem que tindriem prou pero nomes en el Metropolitan Museum podries passar-te una setmana. Personalment aquest Museu (en maiuscules) es el que mes m’ha impressionat,  la Historia de tot el mon esta a NY: des de la Prehistoria fins a hui i des de Xina fins a Egipte, seran cabrons!

NYC es la segon area metropolitana mes poblada del mon. Esta dividida en cinc districtes: Brooklyn, Bronx, Manhatan, Estaten Island i Queens. Nosaltres ens hem centrat en Manhatan. Hem tingut temps de passejar, de cremar el bono del metro, d’escoltar Jazz i Blues, de vore el Metropolitan i el MOMA, Wall Street, l’anomenada zona zero, de viure la barreja de cultures, el riu Hudson, Harlem, etc. Fora de Manhatan hem visitat la arxiconeguda Estatua de la Llibertat. Res de l’altre mon perque estem cansats de vore-la per TV, el que si que es d’altre mon son els controls de seguretat que s’han instaurat des dels atemptats de l’11S, exactament tres abans d’entrar dins de l’Estatua. Tot el mati per a vore-la! Es trist pero es aixi.

El que em questione es perque tanta seguretat per a l’Estatua de la Llibertat. Estarem d’acord en que es un simbol quasi mundial i te perill d’atemptats pero el MOMA o el Metropolitan no son un simbol mundial? Si algu fa un atemptat alli es carreguen gran part de la Historia Occidental i tanmateix no tenen cap control per a entrar. Millor, perque es desesperant tanta policia i escorcoll i, al final, el terrorisme ha aconseguit el que volia: instaurar la por.  A vore si Ramon s'anima a ampliar les seues sensacions sobre NYC. Si voleu vore mes fotos, les teniu al Facebook.  Lau.

Historia i xiquets

Jo volia parlar-vos i que em comentareu que opineu sobre aplicar la Historia a l’Educacio Infantil.  Quan arribi aci i em ficaren en una classe de xiquets de 5 anys estava acollonada i perduda.  Mai havia tingut una responsabilitat tan gran…i no n’era una, n’eren 18.

Ja havia treballat amb xiquets pero com a mestra de recolzament, tambe amb adolescents pero com a mestra d’Historia o Art. Ara tenia davant meua a 18 barrufets de 4 anyets, tota la feina per fer i consells d’uns, ajuda d’altres, recerques a llibres I a internet. Tanta informacio em tenia atalabada. Finalment vaig decidir oblidar-me de tot I buscar la manera de passar-ho be, transmetre-ho I ajudar als xiquets a aprendre el que es suposa  que han d’aprendre a eixes edats.

I que millor manera de fer-ho que agarrar-me a allo que havia estudiat, Historia. M’estructuri el curs per mesos segons les Edats en que es divideix la Historia I cada mes viatjavem a una epoca. Amb l’avantatge de que he tingut dos anys seguits als mateixos xiquets i he pogut continuar el projecte durant dos anys.

Amb tallers, manualitats, llibres, contes, etc. hem anat fent el fil de la Historia i ara ens trobem en el Postimpressionisme. Per a l’Edat Contemporania he decidit centrar-me nomes en l’Art perque n’hi ha massa esdeveniments i massa politica per a que els xiquets ho entenguen.

Comenci amb la Historia un poc egoistament perque era un tema que controlava minimament i em trobava agust treballant-la. Pero ara me n’adone de tot allo que aporta l’ensenyament de la Historia a l’Educacio Infantil. Comencant per donar als xiquets una situacio en l’espai i una nocio del temps i seguint amb el coneixement d’ altres cultures, paisos, situacions.

 Els xiquets van coneixent la Historia i en el seu xicotet cervell la viuen com un conte, s’ho imaginen I s’imaginen ells mateix en el context.  

A mes, el fet d’estar sempre relacionant una etapa amb altra o amb el nostre temps. El fet d’ampliar els coneixements que ja tenen sobre Hercules, Egipte, els homes prehistorics o Leonardo Da Vinci i treballar-ho tot amb tallers que ells creen, es a dir, d’alguna manera, tocant la Historia, fa que sense adonar-se estiguen aprenent moltissim. I no nomes d’Historia.

Tambe han apres a llegir i a sumar eh?  No es penseu que estem sempre fent manualitats!

 L. 

Motxilo i Kumba

No se si vos ha passat alguna vegada el coneixer una persona que treu el pitjor de tu. Sense poder evitar-ho et venen al cap males idees que et fan sentir, fins i tot, mala persona. I parle de coneixer personalment, no val pensar en polítics.

Enguany vingue una professora nova de Cantabria a l'escola. Era amiga de Luis, qui l'havia "enxufat", i tots l'esperavem amb els bracos oberts perquè ens havia parlat molt be d'ella. Arriba a finals de l'Agost de la ma del seu novio que tambe vingue amb ella.

Tots estavem disposats a ajudar-los: Luis els busca una casa per a viure els tres junts, Ramon i jo li buscarem un cotxe (que no volgueren), li passarem classes particulars al novio perque venia sense permis de treball com Ramon l'any passat, li muntarem la classe a ella (aci cada profe es munta la seua classe), Alberto sempre els portava amunt i avall mentre ells es decidien a comprar un cotxe, etc.

Ja ens haguera agradat a molts arribar i tindre la meitat de les coses fetes pero ells en cap moment donaren les gracies per res. Ans al contrari, els intentaves aconsellar en temes burocràtics o els parlaves de llocs interessants de la ciutat i la seua resposta sempre era "si, ya lo se". Tot ho sabien.

En menys d'un mes aconseguiren ficar-se a tots en contra.

Luis, que vivia amb ells, hagué d'anar-se'n de sa casa perquè Miguel (ell) ni li parlava, era massa superior com per a parlar amb un inferior com Luis. Que prompte oblidaren que estaven en Denver perquè Luis ho havia volgut. Una vegada aconseguiren cotxe propi, s'oblidaren d'Alberto i ara quasi ni el saluden.

A l'escola el mateix: Ella sempre sobrada, tot ho sabia, no li calia ni un consell perquè ella es la millor mestra del mon mundial. Pobra, no sap que mestra no es ningú i molt menys amb 26 anys. Que poques ganes d'aprendre!

El cas es que Miguel i Esther demostraren la seua professionalitat quan comencaren a parlar mal de Luis a alguns pares de l'escola, fins i tot, a pares molts amics de Luis. Sempre per darrere clar, aquest tipus de gent mai va de cara. Quina professionalitat demostra barrejar la feina amb el terreny personal!

Altra mostra de professionalitat es com dona les classes la Mestra Esther: fa exactament el mateix amb els xiquets americans que el que feia amb els xiquets que tenia a Cantabria. Cap adaptacio.

Aixi els seus xiquets estan aprenent, per exemple, que es l'aqüeducte de Segovia. Amb 4 anys i sense saber que es un aqüeducte, on esta Roma o qui foren els romans, els introdueix en una Spain que els xiquets no saben ni on esta.

A l'hora del dinar els engega el Pocoyo per a que estiguen calladets i ala, a dinar!, res d'interactuar amb els teus amics per a aprendre alguna cosa d'ells.

Dels típics tallers o projectes utilitzats normalment amb els xiquets de 4 anys, res de res, tot a base de fitxes per a aprendre, aprendre, aprendre les lletres i els numeros, que es el mes important a la vida.

També fa riure com els introdueix en el Laismo cantabro i els corregeix si diuen alguna paraula llatinoamericana perquè no es espanyol. Quanta ignorància no?

El pitjor de les seues classes es que Ramon ha de tragar-se-les perque es el seu assistent. Al principi ho passa bastant mal pero ara ja ha decidit escoltar i callar, i fa be.

I tot aixo venia, perque aquest tipus de persones tan injustes, roines i desagraïdes treuen el pitjor de mi. He decidit contar-vos-ho per a desfogar-me i no fer alguna "acció" de la que em puga empenedir. L'unic que desitge es que desapareguen de la meua vida laboral. Sembla que el meu desig es fara realitat perquè d'amagades han sol.licitat placa en altres escoles per al pròxim curs. El que no saben es que nosaltres ho sabem i estem esperant que els agarren.

Com sempre, perdoneu les faltes, el teclat es americà i el corrector reconeix el català quan li dona la gana. En qualsevol cas, sempre tindre menys faltes que Esther i Miguel (reconeguts a Denver com Motxilo i Kumba) en el seu blog, hahahaha. La puntilleta.

Laura.

A que li cale foc II?

Com vos havia promès ací teniu la segon entrega de....A QUE LI CALE FOC?

Dos dies desprès de l'ingrés, vaig anar al banc per treure'n mes. Allí anava jo amb el dial de Jazz a les 7'30 del mati, mes content que unes pascues i pensant que la vida es meravellosa quan en lloc de traure pasta, se m'ocorre mirar els diners que tenia i... el meu "saldo" era de -689$!!. Imagineu-vos quina cara se'm va quedar. Amb els folquets de neu caient lentament com fulletes de tardor, el dia es va tornar de color gris.

Resulta que la cap l'administracio havia anul·lat el xec i no m'havia dit res, així doncs el banc es pensa que jo l'havia falsificat. I no contents amb això em cobraven interessos per estar en negatiu. Parli amb la gallina dels ous d'or (la cap) i em va dir que em faria un nou xec però que seria jo el que pagaria les despeses de l'anul.lacio (20$). Amb la pasta que tenen en aquesta escola i em diu això. La meua resposta va ser posar careta de cabronet i dir-li que daixò ni un duro. Que com era possible que una escola de prestigi com aquesta no tinguera un fons per a aquestos casos?. Vaig tallar la conversa amb aquesta frase...I'm so sorry but I'm so busy now, please let me know wich could be your solution, thanks. Crec que aquesta ha sigut la frase en angles mes repetida des de aquell dia. La dona em feu un nou xec i vaig anar a correcuita per ingressar-lo. Una vegada al banc, el xic em va dir que ja esta tot solucionat. Però el Banc ja m'havia posat a la llista de morositat.

Resumint. La meua negativitat anà en augment durant els 10 dies restants, un caixer s'hem tragar la targeta de Crèdit, no paraven d'arribar cartes a casa recordant-me la meua negativitat i alentant les meues ànsies per fer una falla com deu mana aquest país. I el dia que Laura i jo fèiem 5 anys de parella, vaig anar al banc i em vaig cagar amb tots els presents. Això si, amb molta educació clar. Es disculparen, em digueren que esperara 4 dies mes i que tot tornaria a la normalitat.

La veritat es que no varen ser 4 sinó 6 per normalitzar-ho tot.

Sabeu que? Com que he anat tantes vagades al banc, he acabat fent una xicoteta amistat de complicitat amb el xic que sempre m'ha atès i com a mi m'agrada mirar les experiències negatives amb un altre prisma no descarte fer-me unes cervesetes amb ell un dia d'aquests.
Això si, que pague ell.

A que li cale foc?

Quanta gent haurà pensat aquesta frase després de sortir d'un banc? Segurament mes de la que ens podem imaginar.
Una vegada vaig sentir de boca d'un mestre d"historia, que els majors lladres que hi havia al mon eren els bancs. I així es no? Tots sabem que els bancs no tenen escrúpols. Que per a ells els seus client som únicament números que han de donar una rentabilitat i que si no es així i no paguem amb rigorositat les nostres hipoteques o préstecs, no tindran cap problema en fer-nos fora la nostra casa o embargar-nos qualsevol dels bens que tenim. Però tranquils benvolguts amics i amigues que aquest no es el meu cas.

El que em passa amb al "meu" US BANK tinc el meu compte corrent bloquejat des de fa ja mes de 15 dies i a mes a mes estic dintre de la llista de frau i morositat. Com? perquè? podrà ser el nostre amic Ramon, hagués caigut en mans del capitalisme consumista mes desmesurat i haja perdut el seny comprant impulsivament?. Algunes veus diuen que de seny mai no he tingut molt, però gracies al nostre senyor, o no, encara no he perdut la xaveta.

El meu cas ha sigut simplement una equivocació. Al arribar a l'escola el primer dia després de les blanques vacances nadalenques, vaig visitar la meua bústia de professor com de costum. Esperava alegrement trobar-me amb el xec que tots els mesos i puntualment em deixa la cap d'administracio. Però dissortadament no hi era. Vaig pensar que seria un error de la dona, doncs ella s'incorporava a la feina un dia mes tard que nosaltres. I no li vaig donar mes importància. L'endemA, vaig visitar-la al seu despatx per saber quina era la raó del retràs. La resposta de la dona va ser llençar balons fora i dir-me que ella m'havia enviat el valerós xec a la nostra adreça. Jo estava una miqueta estressatdoncs era el primer dia després de 15 dies de vacances pagades i li vaig dir que miraria la bústia de casa. Així doncs per la vesprada, després de la primera traumàtica i exhausta jornada laboral, amb les ànsies de fer-me unes birretes i oblidar-ho vaig dirigir-me a obrir la bústia, i...? Cony!! No estava el xec. Amb mala ostia vaig tancar la xicoteta porteta de metall. Aleshores vaig sentir que la porta s'obria, era la Cartera. Be Ramon tranquil, que no esta tot perdut. Ara aquesta xica de cabells rogencs, t'entregara el teu esperant sou en forma de paper verd i signat per la direcció de l'escola. Molt amablement la xica revisa totes les cartes que tenia, però no hi era. Al dia següent vaig tornar al despatx de la cap i li pregunte que a quina adreça ha enviat el xec. A la seva cara apareixia una expressio de dubte i revisa dintre del caixó del personal quina era l'adreça que ella tenia. Va treu el meu contracte. Sembla perfectament correcta, però la dona va decidir endinsar el cap en aquell enorme caixó i....va treure un paper de l'any passat on hi havia la nostra antiga adreça. Amb tota la cara del mon em diu que jo no li he donat la direcció actual. La cosa queda que si no he rebut el xec, s'haura d'invalidar per que ningú no el cobre i fer-ne un de nou.

Al arribar a casa el xec esta a la bústia i corrent vaig al banc per ingressar-lo. Al mati següent visite el banc amb el cotxe i Laura i jo traem diners per pagar el lloguer.

Puff, quin esglai. Ara ja esta tot clar, vaig pensar. Però aquest sols era el principi...

Ramon.

Llei antitabac

Estic mirant les noticies de RTVE i m'ha sorpres el debat de la Llei antitabac. Deu ser que ja porte molt de temps aci. No se perque la gent s'escandalitza si es vol prohibir que es fume als espais publics. Encara que soc fumadora, crec que es una bona mesura. He escoltat que molts dels detractors son hostalers que tenen por de perdre clientela.

A Denver esta prohibit fumar en qualsevol espai public, excepte el carrer, pero els bars estan sempre plens. Quan la gent vol fumar ix al carrer malgrat el fred que fa. De fet, a l'exterior dels bars es crea bon ambient, companyerisme d'exclosos. De vegades n'hi ha mes festa fora que dins.

Fins i tot esta prohibit fumar als voltants de les escoles. A la nostra escola aquesta norma ens la botem i en cada descans uns 5 professors eixim a fumar al carrer. Alguna vegada han arribat a insultar-nos, aci els que fumem som uns apestats.

A pesar de tot, m'agrada que estiga prohibit encara que odie les prohibicions. Pero es de sentit comu que qui no fuma no te el perque aguantar-nos.

A mi la prohibicio m'ajuda a fumar menys nomes pel gos que m'entra d'eixir fora i quan vaig als bars la meua roba no acaba fent pudor a fum o els meus ulls no semblen dos tomaques coentes.

Jo ja m'he habituat, a vore si quan vaja a Valencia m'he de tornar a sorprendre quan vega el nubolet de fum en els bars.

Salut!

Perdoneu la falta d'accents i altres, ens han formatejat l'ordinador "a l'americana" i no en tenim.

Bon 2010!

Quin és el resultat de barrejar a 4 valencians (un adoptat des de la France) enfront d'un ordinador a altes hores de la matinada la nit de cap d'any? Ací el teniu. Esperem que vos agrade la nostra felicitació de Nadal.
Però abans de vore-la heu de punxar en aquest link i vore el video original.Després veieu el nostre i compareu. És molt millor....on va a parar!

http://www.youtube.com/watch?v=qExd-3oCTl4