Mireu, avui he treballat amb la Laura a l’escola. A l’hora de l’esbarjo, cansat de jugar amb els xiquets m’he assegut a un banc que tenen al pati. En aquell moment la Laura ha aparegut. S’ha assegut al meu costat mentre jo estava mirant el guirigall que munten els xiquets corrent amunt i avall, externs als problemes de la vida quotidiana que patim els majors i en definitiva completament ignorants al que pasa a la resta del món. Laura m’ha mirat amb cara de preocupada, estava buscant les paraules que havia d’utilitzar i al final l’únic que li ha sortit ha sigut un... he de parlar amb tu sobre un tema. Per experiència sé que quan algú utilitza aquest tipus de frases es per que et va a dir alguna cosa que no serà agradable d’escoltar. Amb uns segons d’espera i prenent aire li he preguntat: Sobre que? Ràpidament ha contestat: Sobre Pepe. I ahi ha acabat la conversa. No calia dir rés mes.
La situació al pati no m’ha deixat estereotipar tot el que em venia al cap i he aguantat ¨el tipo¨ com he pogut. Ara sé que la felicitat que transmetien els xiquets m’ha ajudat mes del que em pensava. He acabat de fer feina al D.I.S i he agafat el cotxe per donar classe a Nikola (un alumne meu de Castellà). Mentre conduïa anava pensant i pensant. Aquells minuts conduint se m’han fet eterns, pareixia que mai arribaria a casa del xiquet. Una volta aparcat i apagat el cotxe, m’he dit: Ramon Pepe ha mort avui i tu has de fer alguna cosa i dedicar-li a d’ell.

Pepe, amic i company inseparable del meu pare. Home de principis i conviccions admirables, amb un fort caràcter que l’ha fet mantindrés ferm fins al final,estic convençut. Aquesta persona es per mi un exemple d’honradesa i al mateix temps d’admiració. El considerava part de la meua sang, sense realment ser-ho. Persona que sempre ha posat el muscle perque els amics es recolzaren, aquest home m’ha vist créixer com he crescut, com un taranvana i sempre li ha dit de mi: ¨qui té bona fusta, té bona fusta¨. Però sabeu que? Que no estava encertat a al 100%. Jo sóc com sóc gràcies a exemples com el seu. Hi ha gent a la tens com a referència ki Pepe era un d’ells. Així meu va transmetre a l’eixida de la caverna de Pamplona i en múltiples converses que vaig tindre junts molts anys després. Un home que sempre mirava als ulls quan parlava i escoltava. A mi sempre m’ha semblat que tenia la mirada de la saviesa. Humil a mes no poder, sabia com tractar el caràcter fort del meu pare. Tot un mèrit, creeu-me. I sobretot i no m’equivoque, amant dels qui l’estimàvem.

Així que avui, després de la classe, sense haver soltat ni una llàgrima, he anat a entrenar. Sé que li diria Pepe al meu pare, amb la seva veu ronca i el bigot mig groc del tabac ¨el teu fill quins collons té, xé!!¨. Després m’he endinsat al silenci de l’aigua. Quan he eixit de havia fet 100mtr. Son teus Pepe. Son teus. Ara ja puc plorar-te. Descansa en pau.

Pare t’estime i tot el que aconseguisca serà per a ell, sé que això li haguera agradat.

Ramon

El pròxim no ens el perdem

Després d'una llarga absència, em retrobe amb vosaltres per a parlar-vos de bona música. Més exactament de Blues. De tots es ben sabut que la música allibera i alegra les ànimes i quina millor manera de tornar al nostre blog que parlant de un gran músic. I com he aprés d'un bon amic (Xesco) he investigat una mica sobre Joe Bonamassa.

Aquest home va nàixer a Utila, New York i a l'edat d'11 anyets tocava Country, Jazz i Heavy Rock en directe en diversos locals de la ciutat neoyorquina. A mesura que aquest xiquet prodigi va anar creixent, es va influenciar dels grans guitarristes de Blues com B.B king, Eric Clapton, Jimmy Page i molts més. Segons la Wikipedia Bonamassa diu a una entrevista que els tres discos que mes l'han influenciat són (apunteu) John Mayall & the Bluesbreakers amb Eric Clapton (the 'Beano Album'), Rory Gallagher's 'Irish Tour' i 'Goodbye' by Cream. Jo realment l'he descobert gràcies a altre amic i gran aficionat al blues, Juan Espinosa, que per a mi es un gran guitarrista i em va informar de qui era Joe Bonamassa. Nosaltres no hem tingut la sort de vore'l en directe el passat divendres, però, almenys si de escoltar-lo. Vos el recomane amb gran entusiasme si vos agrada gaudir dels sons d'una guitarra elèctrica, que sota el meu punt de vista personal i modest, Joe fa sonar de forma increible. El disc que va vindre a presentar a la sala ¨Ogden Theatre¨ es diu ¨the Ballad of John Henry. Altra curiositat. En aquesta sala han tocat tots els grans de la música, Janis Joplin, Led Zeppelin, Elvis, Jimmy Hendrix, The doors, etc... Així que ahí teniu la meua recomanació musical, ara sols vos queda sentir-la. I també escoltar-la.

Ah, se m'oblidava el 2 de juny ens visita Leonard Cohen a Red Rocks. Amfiteatre a l'aire lliure que te, com els seu nom indica dues ¨muntanyetes¨ de pedra de color roig. Aquest si que no ens el perdem. Besets i llarg vida al Blues!!

Ramon

Amic fidel

Tot començà una vesprada al carrer Túria, estava al Yerba buena fumant-me uns petes amb els amics, quan arribà un xic del barri que jo coneixia. Duia un gosset blanc amb unes taques tigrades a la cara i altra al rodona al cul. L’animalet es va apropar a mi i es posà a mossegar-me els cordons de les sabates. Jo estava treballant de femater a FCC pel barri del Cabanyal i vivia a un pis de Russafa amb uns amics. En aquella època feia poc que havia eixit de casa, tenia 18 anys i la meua vida era un desastre, com ho va ser durant molt anys. Parlant amb aquell xic em va dir que no podia fer-se càrrec d’ell, que vivia amb cinc gats i era massa folló. El volia dur a la perrera. Com no, vaig mirar als ulls com m’explicà el meu pare que feia la tia Maribel per triar un cadell. Olorava com un gos de casera i... la decisió estava presa. Amb la meua moto i amb algú que no recorde ara (crec que Angel o Amanda) el vam dur al piset Russafí.

Batejat altre cop, el anomenarem Sutagar. Un nom triat pel seu significat, foc i garra. Com també per ser el nom d’un grup basc heavy que m’agradava en aquells anys. Així va ser com començarem a créixer junts.
Passarem a viure a Velluters. La casa era de la meua tia Regina. Recorde perfectament aquells dies... quan arribava a casa i em rebia amb alegria. La nostra relació va créixer, no sense complicacions. Aquell gos era molt intel·ligent. Un dia va obrir el rebost de la cuina i es va menjar mig quilo de sucre. Açò va ser sols el principi. Es passava el dia tombat al balconet prenent el sol, jugant amb la pi i amb la corda i fent-me carinyets, llapant-me les cames, donant-me debesets.

Allí va conèixer a moltes companyes de pis i moltes situacions que quedaran dintre de la meua memòria. Però hi hagué unes quantes que ens uniren molt.
Al les nits d’hivern quan entrava el vent per una finestra de l’habitació que no tancava be, dormíem junts al llit. I a l’estiu als meus peus.
Moltes aventures vam passar, carnestoltes de Benimaclet, nits de parranda pel Carme, bevia dels cubalitres que la gent tenia al terra i anava de bar en bar buscant femelles. Mes d’un amic el veia per ahi, l’agarrava i m’el diua al bar on estaguera jo.
La verema a Cenizate també va ser tota una aventura per als dos. I els anys anaren passant.
Era increïblement llest i bon guardià. Obedient si el cridaves amb convicció. I sobretot amb un geni fort com el seu nom indicava. Mes d’un amic i algun familiar, té les seves dents marcades. Realment quan volia podia ser un cabró, com deia Amanda. Podría contarvos milers d'històries d'aquell gos carinyós i protector, però, no acabaria mai.

Que es pot dir d’un amic fidel que saps que et va a deixar?

La vida passa senyors i senyores. I tot sacava. També pel Suta. Quan ens veníem a Denver tot era pensar com meu faria per dur-lo ací. I Laura sap quantes cases hauré mirat amb jardí perquè pogués córrer i tenir el seu espai. Però no ha pogut ser. Una malaltia crònica m’ha forçat a adormir-lo eternament. Desgraciadament no podré estar allí per donar-li un bes abans del seu viatge, però si que recordaré per sempre el seu amor incondicional, la seva fidelitat i tots els bons i dolents moments que em viscut junts. Ara estigues on estigues corre, salta i menja com sempre has fet. Ens tornarem a vore o aixó espere. Gràcies Sutagar, t’estime ara i sempre. Bon viatge amic fidel.

El teu amo Ramon

Pd: Gràcies Vicent per tot el que has fet per mi i per ell. T'estic molt agraït i aixó no teu podré pagar mai. Gràcies també a totes aquelles persones que heu estimat i cuida't del Suta quan jo no he pogut. A Laura, Mare i Pare, Iaia, Angel i Juanjo, Amanda i moltes més. A tots vosaltres moltes gràcies. Ell també vos estimava

Fotos

És tard i no tinc ganes d'esciure però acabe de passar unes fotos i tinc ganes de compartir-les. Les de sota són dels meus xiquets i xiquetes...que guapos mareeee!!! I ací teniu a Ramon-esquiador-rus i a Laura-fin-de-fiesta. Besetssssss

Fotos

Back to Denver

Sempre havia dit que no em casaria i he acabat fent-ho, sempre havia dit que mai aniria al Carib a un hotel d’eixos per a estrangers on no t’enteres de quin és el vertader Mèxic i he acabat fent-ho. El casament per a vindre a Denver i el Carib per un regal. Realment mai pots dir mai.
Vaig arribar ahir a Denver, pel matí estava sota una palmera a la platja i per la vesprada estava a la neu.
M’ho he passat molt, molt, bé, estic morena al mes de Febrer i m’he rigut moltíssim. Ha estat un desafiament al fred hivern de Denver, un parèntesi.
No puc parlar de Mèxic, però puc parlar-ne del hotels, o Ressort que diuen ara.
Com ens agrada sentir-nos amb poder, sentir-nos rics: tindre-ho tot fet, tindre gent que et seveix i saber que tens la potestat per a queixar-te si no t’agrada alguna cosa.
Des dels anys 70, enmig de la selva han anat fent vertaderes ciutats per a turistes que els mexicans no poden ni xafar si no és per a treballar tot el dia per 4 pesos. Dic vertaderes ciutats perquè ho són: tenen centres comercials, bars, discoteques, i fins i tot, església. Els banquers mexicans en connivència amb el govern han venut el Carib als estrangers.
Aquests hotels que fa uns anys només estaven a l’abast dels més poderosos, avui ja els pot “gaudir” qualsevol. De fet la majoria era gent de classe mitjana o jubilautes.
Els mexicans que hi treballen estan cremats, són antipàtics, supose que amb raó. A més, no se si serà requisit per a treballar que tinguen aspecte d’autèntics mexicans: tots baixets, obscurs de pell, i amb trets indis. Espere que no tots els mexicans i mexicanes siguen iguals!!!
La vida per al turista és redueix als matins platja, vesprada piscina, menjar com fartabous, anar a espectacles bilingües (espanyol-anglés) de l’estil de Jose Luis Moreno en els teatres de l’hotel i bufar-se a base de daikiris, margarites i pinya colada. De quan en quan alguna excursió sempre guiada i sense mesclar-se amb mexicans, no siga cosa que ens furten o ens rapten. La veritat és que els mexicans que es dediquen a “servir” al turista o a vendre-li coses sempre estan pensant en timar-lo...i m’alegre!
També és increïble la quantitat de menjar que es tira al fem i la meitat del país sense res.
En fi, arribe a la conclusió de que el turisme mal entés és un càncer i parle per comparació amb el meu poble...temps al temps.
Bé, en qualsevol cas, m’ho he passat molt bé, he desconnectat i he trobat a faltar a Ramon que de quan en quan no val mal trobar-se a faltar.
Ja penjaré totes les fotos al facebook.

13 Febrer 2008

El dia 13 de Febrer de l’any passat era dimecres.

En Gener havia fet dos entrevistes i m’agarraren per a treballar a la Denver International School. Des d’aleshores Ramon i jo havíem barallat diferents opcions per a que ell se’n poguera vindre amb mi als EUA i al final la millor era casar-nos.
Amb ajuda dels pares accelerarem els tràmits del casament. El 13 de Gener anàvem amb el cotxe cap a Paterna quan Ramon va rebre una telefonada de sa mare: “demà n’hi ha lloc en els jutjats de Paterna, o es caseu demà o d’ací uns mesos, amb la qual cosa retardareu massa els tràmits dels visats”, deia més o menys la Carme.
Ramon es va enfadar. “com que demà!!! No m’han deixat temps a pensar-me-ho!”.
A mi em semblava d’allò més divertit...casar-se sense pensar-ho i d’un dia per a l’altre!...d’altra manera no m’haguera pogut casar, crec jo. A sobre, ningú havia caigut en que “demà” era 14 de Febrer, St. Valentí...més coent no podia ser...més risa m’entrava.

Finalment parlarem i accedirem a casar-nos el dia següent. Ramon es passà tot el dia treballant i demanant el dia següent lliure.
Jo em vaig dir: “xe, demà em case, me’n vaig a la perruqueria i a comprar-me alguna cosa aseadeta per a vestir-me”. Me n’aní al Zara i em vaig comprar una falda i una camisa. Després a una perruqueria de Paterna a la que no havia anat mai i m’atengueren d’allò més bé i a última hora....es divertiren prou quan els vaig dir: “arregleu-me el pèl que demà em case”.

Via messenger i telèfon, els ho vaig contar a algunes amigues que de seguida em digueren que no volien perdre’s el bodorrio. Quedarem a les 9 del matí en casa (eren les 9 o les 8???). També vaig telefonar els meus pares...imagineu-se la telefonada: “pares, que demà em case, voleu vindre?”. Per suposat, avisarem a les testimoni: Maite i Carme filla. Maite em deixà un abric i tot. També telefoní els meus germans, Alex podia vindre amb Teresa però el Chorch estava currant a Conca i no podia demanar lliure d’un dia per a l’altre.

Eixe dimecres Ramon arribava a les 11 de la nit del curro i vaig preparar un soparet un poquet especial i una botelleta de vi...era el nostre comiat de solters. Quan arribà estava agobiat, no havia tingut temps per a res. Soparem, ens bufarem, i acabarem discutint crec que de l’agobio que teníem i perquè cap amic de Ramon podia vindre...evidentment era tot massa precipitat.

Al dia següent ens alçarem i ens vestirem. Ramon tornà a enfadar-se perquè no sabia que ficar-se (després diuen de les dones).
Començà a arribar gent: les meues amigues, el meu germà i Teresa, els meus pares que semblava que no s’ho creien...Ramon tragué al Suta i després se n’anàrem tots i totes caps als Jutjats on havíem quedat amb les dos Carmes, Ramon, Consuelito i Eleuteri.
Era un dia trist, plujós, però jo estava feliç, ja veus tu!

Arribarem als jutjats i amb això un problemeta: ens havíem equivocat de dia!!!
La mare de Ramon parlà amb la jutgessa i finalment accedí a cedir-nos una sala el mateix dia. Anàrem al bar del costat a esmorzar mentre preparaven els papers...per a qui treballava: matí perdut. Cris i Nel·la hagueren d’anar-se’n perquè la cosa s’allargava.
Finalment entrarem als jutjats, una sala per nosaltres sols i Carme ens casà. Després del “si, vull” i del morrejó de turno Ramon i jo ens girarem i tot el món estava plorant!!!, excepte Consuelito i nosaltres dos. Felicitacions, arròs, fotos i cadascú al seu treball. I Ramon i jo a la Valero a celebrar-ho amb el Camaron de la Isla a tutti plen en el cotxe. Qui ho diria, però ja fa un any. No ens pregunteu pel balanç perquè no hem tingut temps de pensar-ho. 2008 Voràgine.
Casats o no, n’hi ha coses que no canvien. Com sabeu me’n vaig a Mèxic, doncs l’altre dia li dic a Ramon: “canvia’m estos dòlars per a Mèxic”....i va i me’ls canvia en bitllets menuts enlloc de canviar-me’ls per pesos mexicans...com deia, n’hi ha coses que no canvien. Lau.